L'absurd teatre del premi Ciutat de Barcelona

L’entrega dels últims Premis Ciutat de Barcelona passa per haver sigut plàcida aquest any. Segons com es miri. El 2015, els directors del documental Ciutat Morta van girar l’esquena a Xavier Trias quan anava a entregar-los l’estatueta, aquella B majúscula disseny d’Ana Mir i Emili Pastor. L’alcalde va quedar  bocabadat. El 2016, la poeta Dolors Miquel va entretenir els convidats a la gala amb el seu sonat i irreverent parenostre, Mare Nostra, ja ho saben, el de «santificat sigui el teu cony» i tot això. Bronca i enrabiada. Aconseguir aquest any una nota més alta en aquest crescendo de la controvèrsia no era fàcil i, segons com es miri, ha passat . Amb sigil. La companyia teatral Agrupación Señor Serrano va rebre el guardó en la seva categoria, arts escèniques, el va ficar literalment a la nevera de casa d’un dels seus membres, amb la llet semidesnatada i sota un pot de cogombrets i, a continuació, se’n va anar a Cornellà a assajar un dels seus espectacles amb més empenta, Birdie, perquè fer-ho a Barcelona, que és la ciutat que els premia, els surt car. Bum. També amb B.

Aquí la qüestió és que fa quatre anys Cornellà va inaugurar la Biblioteca de Sant Ildefons, que té, a més a més de sales de lectura, un fantàstic auditori de talla mitjana en què de seguida es va fixar l’actor local Ignasi Guasch. Li va enviar una carta a l’alcalde, Antonio Balmon, que ja donava voltes a concedir un plus a la programació teatral de la ciutat i no tenia clar com. Els planetes es van posar en línia. Cornellà, el més semblant a un ajuntament basc però a l’àrea metropolitana de Barcelona (només Bilbao té un deute per càpita més minúscul), va decidir posar la sala a disposició del maltractat gremi dels artistes, que hi deu haver qui cregui que només pateixen per l’IVA cultural, però resulta que formen part d’aquella legió d’actors socials que busquen refugi fora de Barcelona perquè és una ciutat cara i inhòspita. Aquest cap de setmana, per exemple, la beer nation celebra la seva cita anual de la cervesa artesana a l’Hospitalet perquè a la capital no tenien capacitat de créixer sense desquadrar els comptes.

Febre generalitzada

«El cas de Barcelona és molt greu», explica Àlex Serrano, president de la república de l’Agrupación Señor Serrano, ja que així es reparteixen els càrrecs en aquesta companyia. No ho diu només ell. És posar el termòmetre al gremi i comprovar de seguida que la febre és generalitzada. Barcelona és aquella ciutat de milionàries inversions en equipaments culturals al més pur estil de Kèops, Kefren i Micerinos. La teoria, almenys això sostenia Plini, és que els faraons buidaven les arques del regne en la construcció de piràmides per no deixar res al seu successor. Eren més gossos que Anubis. I aquí tenim Barcelona, que no té un teatre públic, sinó dos, ¡amb un parell!, però després, per assajar, companyies com per exemple la Serrano ha de pagar a preu d’ibèric el lloguer d’una sala a la Fabra i Coats, per posar un exemple.

A Cornellà tot és més simple. L’ajuntament es conforma amb un pagament en espècie. Cedeix un equipament públic a canvi d’un tast de l’obra. Aquesta setmana han saldat el seu compte els membres de la Companyia Exquis Teatre i els membres de l’Agrupación Señor Serrano, cosa que fins i tot es podria considerar un plat exòtic, perquè els components d’aquest col·lectiu porten a terme el 80% de les seves representacions a la resta del món abans que fer-ho a casa. I és una llàstima, perquè l’obra que s’està assajant, Birdie, és una filigrana fascinant.

Titellaire-cine

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

El punt de partida és la premiada fotografia que l’activista José Palazón va fer el 2015 a la frontera de Melilla, on una desena d’immigrants estan enfilats a la tanca fronterera mentre dos golfistes, com si res, encaren el seu forat següent. El que aquesta companyia fa és una mena de titellaire-cine en temps real. Amb càmeres, maquetes, miniatures i cromes reconstrueixen totes les línies temporals que van coincidir en aquell instant en què Palazón va fer clic. En un moment de l’espectacle, la càmera sobrevola una migració de més de 2.000 figuretes de mig centímetre d’altura que, després, molt pulcrament i sense immutar-se, els actors retiren d’escena.

Va ser per espectacles com aquest, Birdie, que l’Agrupación Señor Serrano va merèixer el guardó, segons el jurat del premi Ciutat de Barcelona. És a la nevera i ells, a Cornellà. Els punks deien que no hi ha futur. Ningú se’ls va prendre seriosament. Potser es referien sols a Barcelona.