Barcelona, aquella vedella de Kobe immobiliària

La 600 i escaig edició d’aquest racó periodístic avanttitulat Barcelonejant (retrats aparentment inconnexos però que sumats formen una versió local d’El jardí de les delícies del Bosch, amb els seus paradisos i els seus inferns i les seves coses més que rares) té el seu punt de partida aquesta vegada a Nova York. Queda lluny, d’acord, no sembla un barcelonejant, però la culpa és de 'The New York Times', de la seva versió digital concretament, perquè aquests dies publicita un pis en venda a Barcelona, al passatge de Sert, aquella cucada a la qual s’accedeix des del carrer de Trafalgar i que desemboca a Sant Pere Més Alt, i viceversa, per un preu de 2,7 milions d’euros. No és una xifra rècord ni totalment fora de les òrbites més excèntriques del planeta immobiliari local, però és una ocasió estupenda per explicar que la gentrificació ja no és una guerra entre veïns d’una mateixa ciutat, l’'east' que es trasllada al 'west', l’'up' que es menja el 'down', sinó que s’ha globalitzat. Barcelona és avui una vedella de Kobe. Els seus filets no es venen a la carnisseria de la cantonada, sinó a la Cinquena Avinguda.

El pis en qüestió s’oferta com un deliciós sashimi de wagyu. Terres de fusta de teca africana, sostre de bigues, finestrals cap a tres dels quatre punts cardinals, llar de foc i, coses que passen, fins i tot un gronxador enmig del saló, sobre el sofà. Les fotos en donen fe. L’anunci és molt detallista. Tots ho són en aquesta secció immobiliària de 'The New York Times'. Fins a extrems inusuals a aquesta banda de l’Atlàntic. Així, fins i tot s’informa el possible comprador sobre quins impostos municipals pagarà a Barcelona per aquest tros de pis. De 1.000 a 1.500 euros. A l’any. Fins i tot és possible imaginar la cara de sorpresa del lector. Es deu pensar que és un error tipogràfic. A Manhattan, per un pis de 2,5 milions de dòlars, en l’equivalent autòcton de l’impost de béns immobles, es paga aquesta quantitat cada mes.

La qüestió és que aquest cas (i n’hi ha molts més) és la peça del puzle que faltava per comprendre per què el mercat immobiliari de Barcelona s’ha convertit d’un temps ençà, i no és la primera vegada, en un espectacle de Pep Bou. Hi ha, com és sabut, els milers de pisos turístics que, poc o molt, han jivaritzat el mercat del lloguer. Després hi ha els pisos per als inversors, d’aquí i sobretot de l’altre costat de la frontera, perquè tal com subratlla el mateix anunci de 'The New York Times', «Barcelona continua sent una ganga en comparació d’altres ciutats europees, incloent-hi Londres i París». Després hi ha l’erràtica política de vivenda pública, una xalupa sense timó des de fa més de 30 anys. I, finalment, hi ha aquella invisible, inaprehensible, inquantificable però real moda dels milionaris que, com que s’ho poden permetre, tenen una residència aquí.

Se sap que existeixen perquè alguns d’ells són populars. El rollingstone Ron Wood té pis al passeig de Gràcia. El primer ballarí del Bolxoi està d’obres just aquest mes a la seva nova segona residència de la Dreta de l’Eixample, on la gentrificació avança al galop. Són cares conegudes. Després hi ha els rics anònims. Eduard Solé, al capdavant d’una rara avis de les agències immobiliàries, Monapart, que no ven pisos, sinó llars, va rebre dies enrere el que ja comença a ser habitual, la parella de Londres que busca pis a Barcelona per a estades ocasionals. El pressupost de partida estava per sobre del milió d’euros.

Un Pirineu mediterrani

Temps enrere, quan el Pirineu català va experimentar el seu particular boom immobiliari, un estudi va revelar que l’ocupació mitjana d’aquelles bufones cases de teulades de pissarra era d’entre 10 i 15 dies a l’any. Els dedicats a les jornades d’esquí i punt. Una part de Barcelona va camí d’esdevenir això, el Pirineu particular dels milionaris del món, animats, per cert i perquè no s’oblidi, pel mateix Govern d’Espanya, perquè el 2013, per donar  oxigen al sector del totxo en les seves hores més baixes, va posar en marxa un programa que ofereix permís de residència a estrangers que comprin pisos de més de mig milió d’euros. Aire per a la bombolla. Pep Bou un altre cop.

Als anys 20, Hollywood, més concretament la novel·lista Elinor Glyn, va encunyar l’expressió 'it girl'. En això, els angloparlantes són fantàstics. Alquimistes de les paraules. Una 'it girl' era una actriu que tenia «això», alguna cosa indescriptible que captivava els espectadors. Clara Bow va ser la primera 'it girl' igual que Barcelona ara és una 'it city'. El que sigui, ho té.

Notícies relacionades

"Sant Antoni és una sagnia de veïns"

Una carrera solidària per a famílies i gossos

Això té, és clar, les seves conseqüències. Alba Hierro ha publicat aquesta setmana al seu mur de Facebook la seva carta de comiat del barri de Sant Antoni, perquè per 40 metres quadrats no vol i no pot pagar els 850 euros al mes que li demana l’arrendatari. Sant Antoni, només per avisar, és un avançament d’allò que comença a passar al voltant del passatge de Sert. Clara Bow, ja que hi som, va acabar malament.

Demà, per cert, una nova entrega d’El jardí de les delícies barceloní. Ni més ni menys que amb el rei del porno. No dic res més. H