Millor a mitges que a l'escot

La frase que ho desencadena tot no passa de mitja dotzena de paraules i gairebé semblen inofensives, i potser en algun context ho són: «¿Em cobres el que he pres?» O en imperatiu: «Cobra’m  el que he pres». L’encarregat de la caixa aixeca la vista i descobreix en un instant d’horror que no és sinó el primer cobrament individual d’una fila composta per una dotzena o més d’individus, que la taula del grup de l’aniversari acaba de donar per sentenciat el sopar i que cadascú té intenció de passar per caixa a detallar aliment per aliment el que ha consumit, per pagar en conseqüència. «Cobra’m dues canyes, mitja de vi, xipirons, un lluç i…  Sí, una macedònia». Així fins a arribar a 12, 13 o 14 ocasions. La serenitat, aquell atribut que el seu pare sempre li va retreure que no tenia, l’encarregat l'ha de fer sortir de dins per força.

Hi ha sistemes nerviosos –dels encarregats de caixa, dels cambrers– que han sucumbit tant a la torbadora omnipresència de l’espècimen com a la multiplicació d’aquest tipus de seqüències, i pel bé de tots han decidit posar-hi remei. Els comptes no es cobren per separat, diu un cartell aquí; No es fan comptes per separat, diu un cartell allà. No és que proliferin els cartells, però tampoc és estrany trobar-se’n un, sempre en un lloc visible, d’esquena a la caixa o als estants dels licors; en qualsevol cas, en un lloc on el dit del cambrer pugui apuntar fàcilment quan aparegui un client amb la intenció de pagar per un terç de patates braves i una cinquena part de l’ampolla de vi.

«Al desembre van venir tants grups i ens van tocar tantes persones que volien pagar a l’escot que vam decidir posar el cartell», assegura Begoña Pérez, encarregada del Café Rock & Roll al carrer del Torrent de l’Olla. El pagament a l’escot està cridat a ser un instrument de distribució de justícia econòmica entre comensals, almenys en teoria, però si fos així ningú deixaria anar cops de colze al final de la fila per evitar arribar l’últim a la caixa, perquè és allà, perquè és llavors, perquè és quan: el caixer fa inventari i a l’últim li endossa el filet que ningú ha pagat, i els vins, i les postres, i les canyes consumides a la barra, al començament de la nit, i com que tots ja són fora fumant el pobre home o la pobra dona –en realitat, és més un rol de desgraciada masculinitat– ha de rascar-se la butxaca i consumar la injustícia. Si s’hagués pagat a mitges no hauria passat mai. 

A mitges o a l’escot: vet aquí el dilema. «Pensi en aquesta situació –diu Pere Barros, propietari de la Casa Pagès, a Gràcia–: és dissabte a la nit, el local és ple, els cambrers estan desbordats i de sobte 20 persones pretenen pagar el compte de la taula un per un. ¡Un per un! Això és més de mitja hora de feina per a un cambrer. A més a més, no podem arriscar-nos que l’últim decideixi que no pagarà el que han consumit els altres, com ja ens ha passat». A Casa Pagès no hi ha un cartell, hi ha una petita pissarra escrita amb bona lletra que proclama que els comptes no es cobren per separat. «Però és més un comodí, una cosa a la qual recorrem en aquestes situacions, de desbordament. Ara bé, si el dia està tranquil i es pot fer així, doncs bé, es fa».

Relats minuciosos

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

Com en tot, també hi ha campions del pagament a l’escot, professionals que arribat el moment es presenten al caixer no amb una llista sinó amb un relat minuciós de la seva experiència gastronòmica: aquell quart de ració de cloïsses, aquella vuitena part d’amanida de llamàntol. La serenitat, novament la serenitat: si el caixer no en té, podria defallir. «Ens vam adonar que era insostenible», diu l’amo d’un conegut local d’hamburgueses, La Vespa, que va posar el cartell fa un parell d’anys, quan en feia dos que havia obert. «Perquè ens quedàvem sense canvi, i pel temps, però també perquè som un local petit, i una fila de 10 esperant per pagar ens col·lapsava el lloc».

Qui sap si no és una tendència: si d’aquí un temps no s’ha proscrit a punta de rètols l’atàvic costum. Pel camí s’haurà perdut l’existència de la desena part d’unes favetes a la catalana com a entitat econòmica, però els sistemes nerviosos dels cambrers ho agrairan.