L'exparc Güell de Barcelona

Va ser la queixa d’un lector la que va donar peu a aquesta enèsima excursió al parc Güell. Protestava perquè al seu fill no li van deixar menjar-se un entrepà dins del recinte de pagament, l’anomenada zona monumental. L’hi va impedir un agent de seguretat. Privada. Lleig. No l’agent, sinó que en un espai públic l’ordre estigui en mans d’una empresa privada. Molt lleig. El més fàcil hagués sigut respondre al lector que en aquesta ciutat (Conesa i altres honroses excepcions al marge) l’entrepà no viu el seu moment més bo, no tan sols per una caiguda de la qualitat, sinó perquè als carrers més turistificats va camí de l’extinció, perquè allà ja no hi ha bars, sinó gastrobars, és a dir, tapes i tàrtars, o coses pitjors, perversions dels plats tradicionals. La nova Barcelona. Paellador, ciutat de vacances.

Total, que toca pagar els set euros de l’entrada general per visitar un lloc tan ingrat. Els veïns poden entrar gratis al parc Güell, però abans han de sol·licitar formalment una targeta personal i intransferible. Una llauna de les grosses. Dies enrere, una veïna va intentar anar al parc amb una amiga estrangera de visita a Barcelona. Va agafar el seu carnet i el de la seva germana. Aquest innocent intent de picaresca li va costar que la renyessin amb accent rus a la porta d’entrada del parc. No sabia si sentir-se humiliada o estupefacta.

Però aquesta no és ara la qüestió. És una altra. La pregunta és si un lloc on no és possible menjar-se un entrepà, que els nens juguin amb la pilota o a amagar o que estrenin la bicicleta ha de renunciar al qualificatiu de parc. A la web de l’ajuntament consta com a tal, dintre de la subcategoria de parcs històrics, al costat de la Ciutadella, el Turó Park i el Guinardó. Són espais, no està de més dir-ho, entrepà friendly.

Un matí Zhang Yimou

El que dèiem, que per set euros és possible accedir a…, efectivament, l'Exparc Güell, marca no registrada, però que mereixeria ser-ho. Fa fred. Encara no plou. Són dies de celebració de l’Any Nou xinès, vaja, de vacances per als cada vegada més milions de milionaris xinesos. Alguns d’ells són aquí. L’exparc sembla així una pel·lícula de Zhang Yimou, més que res perquè alguns guies porten les banderetes com a estendards i avancen amb pas decidit. Al seu darrere se situen en formació triangular els visitants. Van armats, amb pals de selfie. La sala hipòstila sembla un bon lloc per a una emboscada de les guerreres de les dagues voladores. És entretingut observar una bona estona tota aquesta coreografia. No calen gaires minuts per constatar que allò no és un parc.

Amb tot i això, val la pena subratllar que no és el formiguer que era el parc abans de cobrar entrada. El recinte admet 400 persones per hora. En aquesta ciutat les coses ja es mesuren d’aquestes maneres tan inesperades. La Sagrada Família, 2.000 per hora. Des que es va acordonar la zona monumental i es va exigir entrada per accedir-hi, l’exparc Güell no mareja el visitant. Això és cert. També ho és que els parterres vegetals estan ben cuidats. Ningú cavalca sobre els lloms de la salmandra o el komodo o el que sigui que presideix l’escalinata central. Però no s’hi poden menjar entrepans, des d’un humil punt de vista, la demostració empírica que allò ja no és un espai públic.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Se suposa que no es pot menjar a l’exparc Güell per la mateixa raó que no es pot fer a l’Alhambra o al Louvre. La veritat, però, és que l’exparc Güell només és una ombra del que un dia va ser.

El 1687, les tropes venecianes van destruir el Partenó d’Atenes, que llavors era una mesquita. El van deixar fet una pena. És a dir, el seu aspecte actual. Coses que passen. L’exparc Güell no és tan vell, però ha patit també els seus atacs venecians. Com les jornades llibertàries del 1977, tot un sarau, o la gresca que el 1983 hi va organitzar Comediants, amb els seus focs artificials espurnejant sobre el trencadís. El maltractament ha sigut intens. No només per aquestes dos episodis sonats. Però, tot i això, és allà, fet un Partenó, visitat per sobre de qualsevol mesura. Els barcelonins hi van poc. Set euros piquen i no s’hi pot anar amb gana. I a més a més és un exparc. És una altra cosa. És, allà a dalt, una mena de Prometeu encadenat a una roca que recorda a Barcelona la seva condemna per fiar la seva sort econòmica al turisme, que cada dia li devora el fetge, que no el mata, però que no el deixa viure. H