La Barcelona més guantanamera

Playing for Change li va fer un lloc a la ciutat en la (potser) segona millor versió de la història d'aquest clàssic cubà

Papa Orbe Ortiz canta al moll de la Fusta de Barcelona. / Youtube

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Té tres anys i probablement és la segona millor guantanamera de la història de la música cubana, un producte de la factoria Playing for Change, meitat fundació de bonrotllo, meitat negoci. La cosa, per als que encara no ho hagin disfrutat, té el seu què. Un per un i en solitari es va gravar 75 músics cubans repartits pel món, artistes del carrer, alguns, i estrelles consagrades, altres, a Cuba, a Miami, a Los Angeles, al Japó i, ¡oh alegria!, a Barcelona, la qual cosa és una deliciosa oportunitat per concertar una cita amb Papa Orbe Ortiz, la contribució local a aquell projecte que va veure la llum l’abril del 2014 i que ja va pels cinc milions i mig de visionats a Youtube. Se’n mereix encara més.

En els set minuts i mig d’aquesta guantanamera d’orfebreria, Barcelona hi apareix dues vegades. Una, amb Orbe Ortiz, baix en mà, al Port Vell abans que aquell racó de la ciutat fos impunement privatitzat (mai està de més ficar el dit a l’ull). L’altra és una escena d’una lluminositat deliciosa. És el pati del darrere del pis on llavors vivia el baixista, que el va cedir perquè Reinaldo Elosegui recités allà una de les estrofes de la cançó. Sembla Cuba, però és el Raval.

Papa Orbe Ortiz (en una oportuna pista que abans de concertar la cita brinda el trompetista Roqui Albero, d’aquí, però format a Cuba) «és un gran tresero, ara es dedica al baix, però és un virtuós del tres», o sigui, que toca com els àngels un instrument, el tres, que a aquest costat de l’Atlàntic gairebé ni es coneix ni es practica, però que al seu país natal és gairebé una deïtat. «És el piano de la música cubana, el que fa ballar la gent», explica Orbe Ortiz.

L’origen de les guantanameras és com el del pa amb tomàquet, una boira de versions contradictòries. Ja saben, hi ha qui sosté que això de sucar el tomàquet amb la llesca és un invent de la immigració murciana, que plantava tomaqueres al costat de les vies durant les obres de construcció del metro. Després hi ha Néstor Luján, que deia que és un invent pagès en un any d’excedents per estovar el pa sec del dia anterior i, a la que ens despistem, qualsevol dia Jordi Bilbeny assegura que Guifré el Pilós en realitat preparava un últim dinar quan allò de l’escut i les quatre barres. A la guantanamera li passa el mateix, les seves arrels es perden com les de la iuca, i Papa Orbe Ortiz la llegenda que prefereix és que és obra del geni creatiu de Joseíto Fernández, que cap als anys 20 la va entonar per calmar l’empipament d’una dona a qui festejava quan ella el va enxampar darrere d’altres faldilles. Va recórrer als versos de José Martí i al ritme de la guajira, fet que ara sembla fàcil i perfecte, com un càntir, però calia ser el primer.

Notícies relacionades

Orbe Ortiz va sortir de Cuba amb 19 anys, primer amb destí a Colòmbia i temps després va ser barceloní, però només al segon intent, la qual cosa és una anècdota que mereix una explicació i que fa pensar. Va aterrar a la ciutat per a una sèrie de concerts i el van allotjar a l’Heron City, així que cada tarda sortia de la seva habitació, recorria la Meridiana, molt soviètica el 1994, tocava i tornava a l’hotel. Vaja, per fugir com de Fidel. Però el 1998, va tornar, aquesta vegada com a part de la programació del Grec, i el van allotjar a la Rambla, la repera. «Vaig tornar a Colòmbia i m’ho vaig vendre tot, fins i tot el gos, i vaig venir cap aquí».

La seva participació en el projecte de Playing for Change és només un punt i coma en la seva trajectòria professional, però, què carai, l’ha fet popular per a alguns, que el veuen sobre l’escenari i el reconeixen com a part d’aquella germandat cubana internacional de la segona versió més emocionant del Guantanamera mai gravada. ¿I la primera? Doncs és qüestió d’opinions. El que fa gran aquest ritme és que està concebut per a versos octosíl·labs, una distància mètrica perfecta per explicar històries, gràcies a Joseíto, i potser que qui millor ho va comprendre va ser Abelardo Barroso, un sonero majúscul que, quan va morir el 1972, va deixar en herència una obra mestra de la tristesa. «Una noche en que la luna / nos daba su luz tan bella / solamente las estrellas / alumbraban mi fortuna / Sin esperanza ninguna / a su sepulcro llegué / una dalia coloqué, / en medio del amor mío / esos son los restos fríos / de una mujer que adoré».