El portal més abracadabrant de Barcelona

Als números 3 i 5 del carrer Nou de la Rambla hi ha el Palau Güell, potser el Gaudí menys mercantilitzat de la ciutat, el geni de Reus en la seva versió inicial d’arquitecte de les 1.001 nits, una visita que val la pena, amb Xahrazad o sense. Al número 9 del mateix carrer es manté la fusteria de l’antiga sabateria La Ampurdanesa, que va calçar els millors peus de la ciutat des del 1845, poca broma, fins que en aquesta recent pandèmia que va afectar els locals amb més història del centre la botiga es va encomanar com si fos un refredat qualsevol i va tancar. Es mantenen intactes el rètol i l’aparador de fusta, com el costellam desossat d’un animal fantàstic, però a dins es venen actualment foteses per a turistes. En aquests 20 metres de façana es resumeix el que avui és Barcelona, l’or i el llautó gairebé en portes contigües, si no fos perquè els separa un número del carrer, el 7, objectiu real d’aquesta crònica, un lloc abracadabrant.

Des de la vorera contrària, la del número 7 sembla només una porta bruta, empastifada com les prostitutes de George Grosz. No obstant, els que hi passen a prop s’aturen a observar. No tots, però els suficients per testificar que allò és un cas paranormal d’art de carrer. Més que una pintura, és una escultura. Té relleu. Algú es va prendre la molèstia de compondre una versió gamberra del trencadís  a partir de peces ceràmiques trencades, grotesques cares esculpides, dos retrovisors, petxines, claus, una nina japonesa, un ídol asteca, 100 pesos xilens amb la seva corresponent dona maputxe de l’anvers de la moneda, un cargol, rajoletes amb llegendes poètiques, gravats gairebé altamírics de tribus inexistents, un fermall de perles de pacotilla i més i més peces d’entrada inconnexes però que componen un entretingut quadro d’art urbà. No es tracta d’elegir, però si a algú li ve de gust fer-hi una ullada, hi ha una diminuta porcellana, pot ser que el tros d’una tetera, en què una mena de vescomte de Valmont fa la cort a una imprudent Cécile de Volange que es deixa estimar vora un llac i sota un arbre, que resumeix a la perfecció l’heterogeneïtat del collage.

Un treball d’okupes

La porta, tot i que seductorament ofensiva, no és un Jean-Michel Basquiat, d’acord, però sembla exercir el mateix efecte hipnòtic que les obres d’aquell inclassificable artista novaiorquès, i això que el 7 de Nou de la Rambla no està en el seu millor moment. Això potser va ser el 2013, quan la porta metàl·lica estava decorada amb un treballat grafiti d’un corb que devorava un cor sobre un camp de calaveres i, a dalt, a la llinda, es veia el primer pla de la cara d’un goril·la amb aires de ser obra de l’artista Nu Díaz, encara que ella diu que no, que allà no hi va intervenir la seva mà, però com que és del barri ofereix una pista sobre l’origen del trencadís. Nu explica que és un treball dels okupes que vivien a la finca. Els en van fer fora. El collage perdura. I fins i tot ha evolucionat. A la dreta, ja a la paret, actualment hi ha una figura femenina de perfil, dibuixada, ¡però amb un sostenidor de trencadís! Sembla una talla 90 i una copa D. Sembla un dir per dir, però és el tipus de detall que podria destacar el realitzador Alain Jaubert en els seus documentals Palettes i que meravellaven l’espectador.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Ja s’ha dit, aquesta macedònia artística ha mutat amb el pas del temps, però la part principal, la més cridanera, el mosaic, segueix intacta i és curiós observar la reacció dels turistes que surten del Palau Güell quan de sobte descobreixen que el corrent del trencadís  perdura més enllà dels horrors que venen les botigues de souvenirs. Surten d’un Gaudí i es troben amb això, una ocasió d’or per concloure amb una anècdota que, segons Manuel Medarde, enginyer, antropòleg i gauditòleg excepcional, explicava l’arquitecte de Reus als seus mestres d’obres. Segons Gaudí, la gran dificultat del trencadís era la selecció dels colors. Era obsessiu en aquesta qüestió, i, per reforçar la seva tesi, posava d’exemple el que li va passar a Rembrandt quan va morir la seva estimada Saskia. Les vetlles al nord d’Europa no són el pim pam que aconsella la calor meridional. Passen els dies i el cadàver segueix present. El cas és que, segons Gaudí, Rembrandt es va posar un dia a plorar, «però no per la mort, ¡sinó perquè el cadàver començava a canviar de color!».

És només una anècdota. També ho és el portal del número 7 de Nou de la Rambla. Però totes dues mereixen ser conegudes.