El museu de les nostres vides

L’edifici de Muebles La Fábrica del carrer de Rocafort amaga un gran secret. En una de les plantes hi ha dos immensos salons privats, tancats i barrats, que alberguen una increïble col·lecció de 5.000 llaunes centenàries, 700 cartells publicitaris de llautó amb relleu, 250 màquines d’escriure (algunes del segle XIX), figures modernistes, cristalleria, càntirs valencians de fantasia, ceràmica tradicional catalana, la màquina del milió del Màgic Andreu, tres butaques entapissades en vermell originàries d’El Molino, el mític music-hall del Paral·lel, i mobiliari procedent de botigues desaparegudes, com un taulell de Can Jorba, cinc metres de fusta tallats d’una sola peça.

    Félix Estrada (Barcelona, 1931), propietari d’aquesta empresa fundada el 1942, va començar de jove a guardar en una capsa les postals que li enviaven els seus amics. «Al final, m’escrivia a mi mateix targetes quan me n’anava de viatge», explica Estrada. «Encara les guardo», assegura. Aquest va ser el primer episodi sentimental de la seva desconeguda i insòlita col·lecció, que té ben documentada i exposada en vitrines des de fa pocs mesos.

    

VISITES CONCERTADES / «Fins ara només han entrat a veure-la persones pròximes o petits grups recomanats. Estic pensant d’organitzar visites concertades, però com a molt una o dues a la setmana, perquè vull guiar-les jo. La meva il·lusió és que un dia totes les peces s’exhibeixin en un museu públic, però encara no he parlat ni amb l’ajuntament ni amb cap institució», assenyala l’empresari, pare de sis fills, dos d’ells també col·leccionistes entusiastes.

    Fa més de 40 anys que Estrada va iniciar la seva eclèctica col·lecció de màquines d’escriure, de cartells i de llaunes, les seves tres grans passions. «Als anys 40 i 50 a Espanya arribaven tan sols tres o quatre marques de màquines, per això les anava a buscar a Anglaterra o me les portaven dels Estats Units», assenyala. D’aquí provenen joies com unes quantes Remington, marca que va produir la primera màquina amb teclats de lletres el maig del 1873 a la seva factoria d’Ilion (Nova York). Són negres, robustes, de ferro, i algunes fan gairebé 15 quilos. La seva preferida és una Bar-lock, del segle XIX, amb doble teclat per a minúscules i majúscules. Va ser patentada el 1888 pel rellotger novaiorquès Charles Spiro. També s’exhibeixen models de The Empire, una original Oliver de tecleig lateral fabricada a Berlín el 1912, una Orga-Privat, de la marca alemanya Bing-Werke A G, amb carro extraïble per facilitar-ne la neteja.

    Els apartats més curiosos de les sales, que ocupen 1.600 metres quadrats, són els dedicats a objectes de la vida quotidiana des del segle XIX fins al XX. Llaunes de conserves, galetes, cacau, espècies, xocolata, medecines i de productes d’higiene, desinfecció, neteja i bellesa. Aquí hi ha el verdader museu de les nostres vides i les proves del camaleònic canvi de costums que ha patit el consum, i la transmissió de missatges publicitaris. Tot just entrar destaquen prestatgeries plenes de capses de bombons i caramels de La Suiza Reñé, desapareguda fàbrica barcelonina especialitzada en marrons glacés, xocolates, torrons i violetes confitades.

    A la primera meitat del segle XX, el pebre vermell, com que era un condiment molt alt en nutrients, era dels més utilitzats en la cuina espanyola. Obtingut a partir de l’assecat i mòlta de determinades varietats de pebrots vermells, les múltiples marques l’emmagatzemaven en llaunes de diverses mides, algunes bastant grans, destinades al mercat internacional. Els dibuixos d’aquests envasos són una antologia de l’art publicitari. Proliferen els animals, sobretot gats, cavalls i camells, i motius florals. Marques com El abuelo, El gorrión, Reina Victoria, El baturro, La estrella i El Centauro ocupen uns quants metres de prestatgeries. Una d’elles, fins i tot, està il·lustrada amb una de les primeres imatges de Mickey Mouse, emblema de la companyia Disney creat el 1928.

    Una de les llaunes més boniques és de sardines procedents d’Isla Cristina (Huelva). Ahir, igual que avui, la promoció d’aliments infantils es basava en dibuixos o fotografies de nadons riallers. Així apareixen a les llaunes de Ruamba, Nescao i Alma. «La majoria de marques han desaparegut», lamenta el col·leccionista. Les grans supervivents són Coca-Cola, Nestlé, Suchard i Cola Cao.

Notícies relacionades

Barcelona iniciarà els dies festius d’obertura comercial en zones turístiques el 18 de maig a l’espera d’un nou pacte per al 2026

El pla de les Tres Xemeneies deixa fora la descontaminació de l’entorn

    Sorprèn trobar marques especialitzades en cacau de gla, un aliment hipoquinètic que s’utilitzava com a potent astringent. També hi ha capsets de comprimits de llet de magnèsia, laxant que s’obté de la combinació d’hidròxid de magnesi, hipoclorit de calci, clor i aigua. Però fa un segle rarament s’indicava a les capses les fórmules del que es consumia. A menys que fos un reclam per a la venda destacar un dels ingredients per aconseguir la confiança del consumidor. Per exemple, en el cas de cremes per netejar calçat, marques com Francis o Tractor ressaltaven que portava greix de cavall.

VIATGES, MERCATS, SUBHASTES / «No he comprat mai col·leccions senceres, cada adquisició té la seva història. Hi he dedicat molt temps i il·lusió. He viatjat, he buscat en mercats al carrer, en subhastes i en antiquaris. Fa anys era molt més fàcil trobar llaunes antigues, ara pots dedicar tot un dia a recórrer Barcelona i no trobar-ne ni una. Molts col·leccionistes hi van al darrere», assegura Estrada, que fins fa pocs mesos emmagatzemava tota la col·lecció als pavellons d’una masia de Mura, a la comarca del Bages. «Van quedar semibuides dues sales destinades a magatzem de l’edifici de Muebles La Fábrica i vaig aprofitar l’ocasió per instal·lar-hi el museu, que he denominat Les Sales,amb totes les peces ordenades. Així en podem disfrutar», explica Estrada.