Vignesh Melwani, el Billy Elliot del Poble-sec

Poble-sec, Sala Hiroshima. Dilluns, 19 de desembre, cinc de la tarda. Assaig general de Mera Desh (La nostra terra), espectacle de kathak –dansa clàssica oriental– de l’Espai Núpura, que s’estrenarà a la mateixa sala el 29 de gener vinent. Vignesh Melwani, barceloní de 21 anys, és un dels ballarins. Només quatre hores després, la mateixa tarda d’aquest dilluns de desembre, Melwani està assegut davant el piano instal·lat a la cripta de la Sagrada Família, a punt per al concert de la Barcelona Coral Àsia, de la qual també forma part.

Una vida atrafegada

Tarda intensa que, tot i la seva excepcionalitat –no cada dia toca a la Sagrada Família–, és molt representativa de l’atrafegada vida d’aquest noi del Poble-sec amant de la cultura en totes les seves expressions –treballa com a acomodador a l’Auditori–, a qui és gairebé impossible seguir-li el ritme.

Estudiant de quart d’Humanitats a la UPF, universitat on té, a més, no un sinó dos llocs de treball com a becari, Melwani és –el seu nom no deixa lloc a cap dubte– català de primera generació i un dels joves que participen en la iniciativa Jo, També, Sóc un Referent. «Tinc una identitat molt híbrida. Em sento tan indi –tot i que en realitat els meus pares són de la regió de Sind, que administrativament pertany al Pakistan– com barceloní», explica el jove pianista, a qui l’incomoda l’etiqueta de referent. «No es tracta de ser referents de ningú, però, com a societat, tots necessitem models, així que amb la nostra experiència podem ajudar altres joves com nosaltres», explica.

Aquest nosaltres són altres barcelonins de primera generació, com ell o com la Fàtima, que, nascuts aquí o aterrats de petits, intenten forjar la seva identitat en una societat que encara els mira com a estranys pel seu color de pell o pel tros de tela amb què es cobreixen els cabells. És per això que l’objectiu d’iniciatives com la dels referents culturals és doble. Per un costat, apoderar els seus i, per l’altre, potser tan important, intentar canviar la mirada de la resta –els no immigrants– sobre ells.

Combatre tots els estigmes

Notícies relacionades

Fátima Aatar, una jove feminista amb vel

Joves immigrants que dinamiten prejudicis

Quan va explicar a casa que volia ballar kathak –una mena de ballet molt popular a l’Índia– els seus pares no sabien quina cara fer. «Allà els estigmes de la masculinitat són encara més marcats que aquí i, és clar, per als meus pares el kathak era un ball de noies...», explica el jove a qui, d’adolescent, també se li va fer una muntanya parlar amb la seva família sobre la seva homosexualitat. «En aquest aspecte, potser sí que la meva experiència pot ajudar altres nois en la meva situació; també per això em vaig decidir a participar en la prova pilot dels referents».

«Parlar català m’ha servit de barrera», respon Melwani al ser preguntat sobre si, tot i vendre’s al món com una ciutat cosmopolita, la societat barcelonina és racista. «Aquest estiu, en un viatge a Amsterdam, ha sigut una de les vegades en què se m’ha fet més evident que era jutjat pel meu fenotip. El fet de no parlar la llengua vehicular del país em feia més vulnerable», recorda amb un punt de pessimisme. Els atemptats de París i Niça eren recents. «Jo abans pensava que hi havia moltes coses superades. Que la situació ara és millor que quan jo era un nen tímid que estudiava al Poble-sec en un col·legi amb una gran diversitat cultural, però després veus el brexit, Trump, i dubtes».