El Festival Dau Barcelona fa cinc anys amb una programació de rècord

Essen va ser durant bona part del segle XX una de les places mineres més importants d’Europa, però des que això és simplement el passat (l’extracció de ferro i carbó es va acabar), és una ciutat que passa desapercebuda, excepte quatre dies a l’any, habitualment a l’octubre, quan s’hi celebra la Internationale Spieltage, la fira del món més gran de jocs de taula, tot un muntatge, ja que hi passen, per una urbs de només mig milió d’habitants, unes 170.000 persones. Essen és el far del Festival Dau Barcelona que aquest cap de setmana vinent torna a la Fabra i Coats de Sant Andreu. És la cinquena edició. En la primera, van passar pel recinte unes 5.000 persones. L’any passat en van ser 21.000. L’oferta d’aquest any supera amb diferència tot l’anterior. Apunta a rècord beamonesc.

Dau és, sobretot, una cita consagrada al joc de taula i, per extensió, a algunes altres disciplines lúdiques, com els encreuats (s’hi celebraran dos campionats), el futbol de botons (pura traça) o, per citar un tercer exemple d’aquests apèndixs benvinguts a la Fabra i Coats, el soft combat, duels medievals amb armes de goma espuma, cosa que sembla un acudit, però resulta que hi ha exèrcits d’aficionats a això. No hi caben, a Dau, ni els videojocs ni els jocs d’apostes. Queda definit més o menys així el tauler del que succeirà a Sant Andreu al llarg d’aquest cap de setmana.

SÍMPTOMA

Al capdavant de la cita hi ha Oriol Comas, un savi en aquesta matèria, que podria dissertar durant hores sobre la història dels jocs de taula, però que, ara que ha ressorgit el debat sobre els horaris laborals a Espanya, sobre la necessitat de reconsiderar-los i sobre els deures que els nens s’emporten a casa, aprofita per explicar per què Essen és la capital mundial d’aquesta classe de festivals. A Alemanya –diu– el joc de taula forma part de la vida familiar perquè hi ha unes hores del dia, després de les jornades laboral i escolar, en què pares i fills coincideixen sota el mateix sostre i sense presses. L’èxit dels videojocs a Espanya –afegeix– és en part el símptoma d’un problema, el fracàs de les polítiques de conciliació. Triomfen perquè permeten jugar sol.

Dau és una bona oportunitat per posar-se al dia i comprendre quina part de la dieta intel·lectual s’està saltant una generació per culpa d’aquestss horaris de l’stakhanovisme 2.0. El visitant que va perdre fa temps qualsevol mena de contacte amb els jocs de taula tindrà diverses sorpreses. La primera, que són molts els que no han trencat aquest cordó umbilical, els fidels a aquest classe de cites, però la segona i potser més destacada, cap on han evolucionat els jocs de taula des que, per posar un exemple, el 1935 (com són les coses, només sis anys després de la gran depressió) es va patentar el Monopoly.

SUPERVENDES

Sense ser una gran cosa, és un surpervendes. La seva gran contribució a la història dels jocs de taula és que va ser el primer a plantejar un tauler on les fitxes dels jugadors podien donar voltes sense fi i a introduir les cartes de sort, però probablement el seu èxit es va deure a una cosa menys explícita, que va fer el que s’espera d’un joc, sobretot el que hi busquen de forma intuïtiva els nens, explorar com és el món dels adults però sense exposar-se als seus perills.

Tot i que és cert que el Monopoly manté una bona afició, entre altres raons perquè els jugadors reinventen les regles, a vegades amb alambinats acords entre les parts que riu-te’n tu de les preferents, el cert és que és un joc nan al costat dels grans supervendes de l’actualitat.

No és fàcil destacar-ne només un sense ser injust amb els altres, però un cop acceptat el repte, una opció és fixar-se en Dixit, una obra mestra destil·lada per un psiquiatre infantil, Jean-Louis Roubira. No es tracta aquí d’explicar les regles, però sí la seva gràcia, i és que en un conjunt de cartes de dissenys onírics cada jugador hi veu una cosa sensiblement diferent. El repte és interpretar la imaginació del jugador que porta la veu cantant, endevinar la seva carta. Això va molt més enllà del conegut test de Roschach, el de les suggerents taques de colors, un clàssic de la psiquiatria. Per treure una versió comercial del joc, Roubira va recórrer a un prestigiós il·lustrador, Ulises Wensell, que al seu torn es va inspirar en la poesia del patafísic i surrealista Jacques Prévert. Com queda clar, Monopoly sembla un ferro oxidat al costat d’una cosa tan niquelada com Dixit. Els anys passen.

A Dau (entrada lliure, aforament limitat), segons repassa de memòria Comas, hi haurà uns 300 jocs diferents en què submergir-se. El ganxo no és només que tots estiguin allà, a disposició dels visitants, sinó que cada taula té el seu guia corresponent per fer més suportable aquella cansada fase de conèixer les regles.

IDEA FELIÇ

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Però explicat d’aquesta manera, el Dau sembla només el de les primeres edicions, simplement una feliç idea de l’anterior equip de govern, que va posar la cita just abans de les dates de Nadal (un encert que agraeix el sector) i en un recinte infrautilitzat. El que passa és que des d’aleshores ha evolucionat. Ha agafat vida pròpia, tanta que ni tan sols requereix gaire promoció per garantir-se que els diferents campionats que s’hi celebraran tindran participants suficients al voltant de la taula.

Els fans de Pandemic, per exemple, podran presenciar el segon campionat mundial d’aquesta joia. És només la segona cita perquè és un joc relativament encara molt nou (va ser llançat el 2007), però la seva fama s’ha expandit més o menys com el protagonista central del seu argument, les malalties infeccioses. El repte dels jugadors és evitar l’expansió dels virus per tot el món. Atxís, però no sempre ho aconsegueixen.