Tots som Romagosa

No hi ha hagut moviment literari sense la seva taverna. Començant per la fonda medieval on es relaten Els contes de Canterbury i passant per La taberna lumpenproletària de Zola. Historias de taberna galáctica, de Josep Maria Beà (que acaba de reeditar Trilita en format gran, amb molts bonus tracks, i que es va presentar dijous passat al Cercle Artístic  de Sant Lluc), és una barreja de les dues anteriors. És el lloc on es troben els viatgers, pelegrins interestel·lars, per explicar-se històries, i és el retrat d’una societat marginal, al límit, d’exclosos i fracassats de totes les galàxies de l’univers, és a dir, de les nostres pròpies vides. Gairebé al final de l’àlbum, Beà ho diu clarament al titular un episodi. Tots els relats porten el nom indesxifrable de qui els explica, Toksath, Blydhan, Kiramow..., algú procedent d’un món estrany. Però de sobte, apareix en el penúltim conte un ésser anomenat Romagosa, cardiòleg català. El llibre sencer està parlant de nosaltres. 

Beà és avui, als seus 74 anys, un dibuixant mític. Dir que algú és el millor és una falta de respecte, però va pertànyer a una època en què es lluitava per ser els millors. Barcelona, passeig de Sant Joan amb l’avinguda de la Diagonal. Davant la finestra de Seleccions Il·lustrades, el monument a mossèn Jacinto Verdaguer. Aquell va ser un grup realment cruel, es carregarien, sense voler-ho, tan sols perquè existien i tenien dret a dibuixar com somiaven, el tebeo infantil per fundar el que es va anomenar el còmic adult. Amb prou feines duraria una dècada. A mitjans dels anys vuitanta s’havia enfonsat la indústria del còmic. I ells també. Carlos Giménez, un altre de la banda, els va dir Los profesionales en una sèrie memorística. Dibuixants d’agència, que havien començat d’aprenents als 14 anys, que es van formar fent planxes sense parar a base de cubates i amfetamines, que es van posar d’acord i van deixar sortir el creador que tots portaven dins i van revolucionar i van canviar el món del còmic per sempre. Historias de taberna galáctica, que va començar a publicar-se per entregues l’any 1979 a la revista 1984, és un dels més fascinants exemples d’aquella posada en marxa d’un altre món que va ser possible.

Olor de tinta

El pòsit de la taverna de Beà s’ha d’anar a buscar al seu barri d’Hostafrancs. La llarga postguerra. El col·legi dels maristes de Sants («és clar que ens grapejaven, però estàvem deformats pel nacionalcatolicisme i no hi donàvem gaire importància»), el quiosc de davant del mercat, al carrer de Creu Coberta: «El quiosc era l’únic reducte de color a Barcelona. Allà ens vam salvar de la depressió i de l’esquizofrènia. Era un quiosc de taules, com una cabanya del Canadà. Quan plovia al sortir del col·legi, el quiosquer ens deixava ficar dins. I jo al·lucinava en aquella foscor, a la llum del carbur, envoltat de tebeos d’aventures. Somiant. L’olor de la tinta..., haurien de condensar aquesta olor». Beà explica tot això al bar de disseny d’un hotel de disseny prenent una cervesa d’importació. Però del que parla és d’aquelles tavernes de la Barcelona de la qual procedeix: «Els bars de la plaça d’Herenio tenien un ambient realment molt canalla. Et topaves amb establiments com la Terremoto, el Príncipe Gitano... Eren bars masclistes on no entrava mai una dona, i a dins s’hi bevia vi i es parlava sempre a crits. On més anava jo era a La Pansa, un bar situat a la plaça d’Espanya, al costat de la comissaria. També hi havia al costat uns billars. Els que jugaven molt bé eren els gitanos, molts fins i tot eren campions. I després també passava pel bar molta gent de la ramaderia perquè a prop hi havia l’escorxador, i el carrer de Tarragona ple de corrals, i la gent de la plaça de les Arenes».

Excavadora de lloguer

Beà ha sigut, a més a més, guitarrista de rock i de cançó italiana, i músic electrònic experimental. I ha publicat diverses novel·les juvenils: «Però la literatura juvenil la vaig haver de deixar perquè hi havia d’incloure valors, i es mosquejaven amb mi perquè els meus personatges no és que fossin gaire solidaris». I va treballar en la construcció dels murs de contenció del riu Besòs. ¿Com? L’excavadora que preparava el terreny, l’única d’aquelles característiques que aleshores hi havia a Espanya, era seva i vivia de llogar-la. Va ser una de les vegades en què va deixar el dibuix. De la catastròfica riuada del Besòs del 1962 en té el record de l’Operació Dibujo organitzada per Ràdio Barcelona per ajudar les víctimes. El carrer de Casp estava ple de dibuixants a les seves taules, ho retransmetia en directe la veu sonora i cerimoniosa de Soler Serrano i la gent donava coses útils. 

Notícies relacionades

Aparcar gratis a Barcelona: aquestes són les zones sense àrea verda

Barcelona, la ciutat més afectada per una estafa internacional a Facebook que es fa passar pel transport públic per robar dades bancàries

«Es va presentar un home gran amb una capsa de sabates plena a vessar de sobrets de fulles d’afaitar, cada un amb un traç amb les vegades que les havia fet servir. I ens la va donar amb tot el sentiment del món. Com que no sabíem què fer -ne, ens la va emportar a l’agència per fer punta als llapis».

Beà és un dibuixant narrador que va triar la fabulació com a llenguatge per renovar-ho tot. La novel·la gràfica ha imposat una altra moda, la introspecció testimonial. Però Beà és un viatger medieval que s’estima més explicar coses a la tavernes que escriure en un monestir.