L'essència del Raval en un gimnàs

Un bon dia es van adonar que hi havia socis que se n’anaven a casa a dutxar-se després de classe. Els van preguntar per què ho feien. Al cap de poc, van obrir un tercer vestidor per a trans. Problema resolt. Quan un adolescent d’origen romanès va anar a esborrar-se tot i que era un usuari diari i entregat li van fer la mateixa pregunta: ¿per què? Van acordar que, si els portava les notes de l’institut cada trimestre i ho tenia tot aprovat, podia continuar sense pagar. Aquesta és, en dos exemples representatius, l’essència del Gimnàs Social Sant Pau. Preguntar i adaptar-se a les necessitats dels seus socis. Uns socis que són, ni més ni menys, que els veïns del Raval, amb tota la seva complexitat i riquesa.

«Som l’únic gimnàs del Raval en què pots apuntar-te sense tenir regularitzats els papers», explica Ernest Morera, portaveu de la cooperativa en què s’acaba de transformar el gimnàs per sobreviure. La situació no és senzilla: no tenen contracte des del juliol, deuen el lloguer des de fa un any i tenen una ordre judicial de desallotjament per al pròxim mes de gener.

75 ANYS D’HISTÒRIA

«Matar el Sant Pau és matar una part del Raval». La frase, encunyada per Gemma Sáez, presidenta de la cooperativa, és una espècie de mantra durant els últims dies al barri. La repeteixen tots els que coneixen i freqüenten l’espai, i n’hi ha prou de trepitjar aquest humil gimnàs per entendre el perquè. Al matí, com en qualsevol centre esportiu, hi predominen les persones grans. Veïns del Raval «dels de tota la vida» que fa dècades que hi estan apuntats. El Sant Pau té 75 anys d’història. El seu origen es remunta al 1940, quan es van inaugurar els primers banys públics del Raval, un lloc on poder-se dutxar per una pesseta.

Dijous al matí estaven molt contents. L’acció de dimecres a la tarda amb què van iniciar la batalla per la seva supervivència va ser tot un èxit. «Si cal tallar el carrer, es talla. Això ho defensarem», assegura la María mentre es col·loca bé la gorra de la piscina abans de baixar a la classe d’aquagym. Són les nou del matí i una desena de jubilats esmorza amb forquilla i ganivet al bar després de passar per la sala de màquines i la dutxa. «La tertúlia de després de fer esport és el millor. Per a nosaltres això és molt més que un gimnàs», expliquen. Algú va directament a l’esmorzar perquè ja no té el cos per a màquines.

L’ambient a la tarda és diferent. Al Sant Pau s’hi concentren tots els Ravals possibles. El 65% dels socis són immigrants. També tenen socis sense sostre –«ells també formen part del barri», subratlla Morera–, que paguen una quota adaptada, i tenen convenis –formals i informals– amb entitats del territori, que van des del Casal dels Infants –aquest estiu 400 nens van passar per les gens pretensioses instal·lacions sense pagar– fins al Sindicat Manter, que també té la seu al barri. «Aquí acceptem gent  que no accepten en cap altre gimnàs. Els donem una oportunitat i hi responen. Només es tracta que entenguin bé les normes de convivència», explica Teresa Muñoz, tia de l’Ernest, sòcia de la cooperativa i treballadora d’aquest gimnàs familiar en tots els sentits de la paraula des de fa dècades.

 «ESTRATÈGIA EQUIVOCADA»

Fruit d’aquests convenis, i d’observar i adaptar-se a la realitat del barri, ofereixen classes de natació per a nadons –amb les seves mares– de dones musulmanes. Aquí poden banyar-se vestides i sentir-se còmodes i respectades. També allarguen l’horari durant el Ramadà. Diàleg i pedagogia, dues de les bases del projecte.   

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

Fa sis anys, l’antiga propietat va decidir tancar el negoci i els treballadors van apostar per fer un cop de cap, agafar les regnes i intentar reflotar-lo. I ho van anar fent fins que ara fa un any, amb la pujada de l’IVA cultural i la contínua pujada dels consums bàsics –avui estan en gairebé 6.000 euros mensuals–, es van veure tan collats que van anar a l’ajuntament a demanar ajuda. «Els vam dir que estàvem complint una funció que haurien de fer ells. Des del primer moment ens van donar copets a l’esquena i ens van prometre ajuda, així que vam preferir pagar primer els sous i els subministraments i deixar el lloguer per quan ens arribés la subvenció. Però els ritmes de l’Administració són lents, i ara veiem que va ser una estratègia equivocada», exposa Sáez.

JUDICI PER IMPAGAMENT

Ara es troben amb un deute, un judici per impagament i sense contracte. Han creat una pàgina web per recaptar fons per poder pagar el deute i negociar amb la propietat un nou contracte que els doni aire. Que aixequi l’ordre de desnonament. Fonts de la propietat asseguren estar estudiant la proposta feta pel gimnàs –amb la intermediació del districte–, consistent a prorrogar dos anys més el contracte.