Trasplantats del Somorrostro a Sant Roc

En el cas de José i Magdalena Amaya, dir que han estat tota la vida junts no és una forma de parlar. Es van criar junts, molt probablement eren cosins més o menys llunyans, i es van casar als 15 anys al bar Los Pajaritos del Somorrostro. Avui sobrepassen els 70 i encara passegen agafats de la mà que els deixa lliure el bastó. «Quan ens vam comprometre em vaig passar un any sense parlar-li, de la ver­gonya», recorda José, a qui tots a Sant Roc coneixen com el tío Chino. José, Magdalena i els seus sis fills van ser una de les desenes de famílies gitanes del Somorrostro reallotjades al polígon de Badalona, després de passar uns mesos vivint als passadissos de l’Estadi Olímpic, quan les riuades del 1962 es van emportar la seva barraca.

    El matrimoni –parla ell perquè ella està malalta, encara que el mira, li somriu i assenteix– narra la seva infància i joventut al difícil Somorrostro sense cap indici ni d’èpica ni de dramatisme. No tenien aigua, llum ni lavabo, i les barraques estaven envoltades de les deixalles de les fàbriques del litoral, però els Amaya –«¿familiars de Carmen Amaya? ¡Pot ser!»– ho expliquen amb total naturalitat. «Anàvem al col·legi perquè ens donaven pastes i ens posaven pel·lícules del Gras i el Prim», relata l’home, que també explica com es va fer un tendal davant la barraca dels seus sogres després de casar-se amb la seva estimada esposa. Cuinaven amb el carbó que l’oncle de la seva dona pescava de la fàbrica i s’escalfaven amb les fogueres que encenien a la platja.

    «La gent al Somorrostro era molt bona. Podies deixar la cartera plena de diners a sobre de la taula sense haver de patir», subratlla Amaya, que va començar a treballar al port, com tants al barri, amb 12 anys. També com tants, es va veure obligat a deixar la feina al port per les males comunicacions per desplaçar-se cada dia des de Sant Roc fins al litoral barceloní.

Un canvi molt gran

El pas de les barraques als pisos no va ser senzill per a gairebé ningú. «Senties que t’ofegaves, acostumat a estar al carrer», confessa l’home, que es va instal·lar en un pis de 50 metres quadrats al costat de la seva dona i els seus sis fills. «Moltes persones recollien ferralla, com ara, però és clar, amb burros, i ficar-se en un pis tan petit i tancat va ser un canvi molt gran», recorda.

    Avui el tío Chino té «30 o 40 néts» i està tranquil a Sant Roc. «El barri ha canviat. Ara hi ha molts immigrants, però són bona gent. No es fiquen amb ningú», conclou.

    Mercedes Santiago també va estrenar els pisos de Sant Roc quan la visita del dictador va fer esborrar del mapa les últimes barraques del Somorrostro. «Treballava en una metal·lúrgica del Poblenou des dels 12 anys. 11 hores diàries», explica orgullosa. «Jo era l’única nena de la fàbrica i als propietaris els interessava molt perquè sempre he sigut molt moguda i els treia molta feina. Recordo que quan venien els inspectors m’havia d’amagar», recorda. Tenia la sort que es podia dutxar a la fàbrica. Dormir, dormia a la petita barraca familiar d’un sol espai, fent un tetris amb els seus 12 germans.

Molta pressa per treure’ls

Del Somorrostro en recorda un capellà que no volia que enderroquessin les barraques –«a ell li interessaven»– i recorda també que d’un dia per l’altre, el juny del 66, van haver d’anar-se’n perquè l’Administració no volia que Franco veiés les barraques. Els pisos de Sant Roc en què els havien de reallotjar encara no estaven acabats, així que els van instal·lar en uns barracons provisionals. «Va ser una desil·lusió. Ens van explicar que tindríem pisos i ens vam trobar amb uns barracons. Tenien molta pressa per treure’ns del Somorrostro i no van poder esperar que acabessin els pisos», explica la dona, dolça i hospitalària.

    El pis en què ara viu, porta amb porta amb el del tío Chino, no és la vivenda on es va instal·lar després de l’etapa als barracons. El seu pis estava en un dels blocs en males condicions que van substituir per un de nou, però Mercedes no podia pagar la diferència de preu que li demanaven, així que li van buscar un pis buit en un dels blocs vells que de moment seguiran drets.

Notícies relacionades

De la barraca al polígon

Inquietud veïnal per un local de Gràcia buit fa 13 anys que va estar ocupat: «No el llogaré si no em paguen 13.000 euros»

    Com els Amaya, Julia Aceituno va deixar el Somorrostro el 1962, quan el mar es va empassar la seva barraqueta. La seva família també va passar per l’Estadi Olímpic i finalment van ser reallotjats, en el seu cas en un pis de Trinitat Nova, que a Aceituno li va semblar un palau, tot i les deficiències estructurals que van aparèixer ben ­aviat. 

    A Trinitat, de fet, hi ha una llegenda que explica que quan Franco va assistir a la inauguració del barri va dir: «Quina merda de barraques verticals que heu fet aquí». Com li va succeir a Mercedes Santiago a Sant Roc, l’edifici en què van reallotjar Olivera a Trinitat Nova també va ser substituït per un bloc nou. Olivera, això sí, va poder afrontar el canvi.