De la barraca al polígon

La prioritat no eren les condicions de vida de les persones –i menys les dels pobres–, sinó la transformació urbanística de la ciutat, així que era aquesta la que marcava el ritme. Seguint aquella lògica, la construcció del passeig Marítim de la Barceloneta va desencadenar la desaparició progressiva del Somorrostro, que l’ajuntament franquista va acabar d’esborrar gairebé d’un dia a l’altre el juny del 1966, ara fa 50 anys, coincidint amb la celebració d’una exhibició naval a la qual estava convidat el dictador Francisco Franco. «El desallotjament del Somorrostro és paradigmàtic de la forma de construir la ciutat a cop d’operació urbanística que va iniciar l’alcalde Porcioles», resumeix la his­toriadora Mercè Tatjer, editora de 'Barraques, la Barcelona informal del segle XX'. 

La desaparició del més cèlebre barri de barraques de la ciutat, potser pel caràcter místic de la seva ubicació, a la vora del mar, potser per haver sigut el primer escenari de la vida de Carmen Amaya, havia començat anys abans. El 1961 es van ensorrar 765 vivendes, coincidint amb la urbanització d’un tram del passeig. Els seus habitants van ser reallotjats als blocs de pisos de l’actual barri del Besòs. Els de les 720 barraques que quedaven el 1966 van ser traslladats majoritàriament als polígons de Sant Roc, a Badalona, i al de la Pau.

SENSE URBANITZAR

«Els terrenys escollits per aixecar-hi els polígons estaven allunyats del centre de la ciutat, en llocs sense mitjans de transport, gairebé sempre sense urbanitzar, sense serveis ni equipaments; i els pisos eren petits i de mala qualitat», apunta Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona. Tan de mala qualitat que, al cap de poc temps, en molts s’hi van trobar deficiències estructurals i molts han hagut d’anar sent substituïts: a Trinitat, a Can Clos, a la Mina...

«No va ser res planificat, però on hi havia terrenys barats era justament a l’extraradi, així que allà es van construir, amb l’única idea d’aixecar vivendes. Sense pensar en els serveis bàsics que aquelles persones necessitarien», coincideixen Roca i Tatjer. Aconseguir aquells serveis va ser una altra lluita.

REPTE

Roca insisteix a destacar una idea: el barraquisme i la seva eradicació va ser un dels grans reptes de la Barcelona del segle XX. «Parlem d’un fenomen que va arribar a afectar 100.000 persones en el seu moment àlgid, un 7% de la població de la ciutat a la dècada del 1950. Hem de superar la imatge més marginal que ha quedat a la retina dels barcelonins de l’última etapa del barraquisme, el de la dècada dels 80 de la Perona. La gran massa de barraquistes va ser en realitat una altra cosa. Els treballadors que van ajudar a construir una ciutat que va trigar molt a tractar-los com a ciutadans», prossegueixen tots dos especialistes en història urbana.

Aquell «dret a la ciutadania» era el que reivindicaven els barraquistes, i anava molt més enllà de tenir un pis. Als nuclis barraquistes ja hi havien teixit comunitats i volien ser traslladats junts, per no trencar aquella comunitat. 

Una cosa que no sempre va passar, ja que els reallotjaments, com ja s’ha dit, els marcaven les urgències de la ciutat formal i no els anhels dels ciutadans, i molt menys els dels ciutadans que l’Administració franquista no considerava com a tals. La lluita pels serveis va ser la llavor de moltes associacions de veïns, com la del Carmel, una de les més representatives.

SENSE AIGUA NI LLUM

«Vam haver de lluitar per tot. I tot, és tot. Des de les clavegueres fins a l’escola d’adults», recorda Custòdia Moreno, líder veïnal del barri, habitant de les barraques de la zona del Carmel des que va arribar a Barcelona en el tren anomenat el 'Sevillano' quan era només una nena, el novembre del 1947, fins al 1972. Hi va viure sense aigua ni llum, i hi va estudiar una carrera universitària a les nits, il·luminant els seus apunts amb la llum d’una espelma. I hi va organitzar la lluita del barri per unes condicions dignes. Lluites molt similars a les que es van donar també als polígons de Nou Barris i del Besòs.

Sant Roc va ser un polígon construït per acollir els damnificats per les riuades de l’any 1962, per compensar les expropiacions que es van fer per construir l’autopista i per reallotjar els habitants de les barraques del Somorrostro. Als seus inicis, molts d’aquells pisos es van sobreocupar. La falta d’equipaments mínims, com enllumenat i pavimentació, i de serveis bàsics, com escoles o centres de salut, va motivar la creació del Centre Social Cultural Sant Roc.

Juan Jesús Guerrero treballa al barri de Sant Roc pràcticament des de la seva creació, ara fa mig segle. Primer com a professor a l’institut i després com a educador de carrer. Avui segueix molt vinculat al barri des de l’Ateneu de Sant Roc. Aquest barri de Badalona, nascut sota l’autopista, és, segons destaca Tatjer, una de les barriades on pitjor es va fer la integració.

Notícies relacionades

Trasplantats del Somorrostro a Sant Roc

Fills orgullosos del Somorrostro

Cinquanta anys després de la seva creació, lluny d’haver-se integrat a la ciutat, segueix sent això, simplement un polígon. Més degradat amb el pas dels anys, això sí. Alguns dels primers veïns se’n van anar quan va sorgir l’oportunitat de vendre les vivendes, en plena bombolla immobiliària. Guerrero explica que els pisos que van deixar buits els van comprar els nous immigrants. Molts d’ells no van poder afrontar les hipoteques i van ser desnonats. Molts van tornar a entrar a les desballestades vivendes, que ara són propietat dels bancs, «amb una puntada de peu».

Cinquanta anys després, el problema de la vivenda –la base del barraquisme–, no s’ha resolt.