De l'eixarrancament masculí i altres coses

Ser home, viatjar en metro, i fer-ho assegut amb les cames obertes ocupant més d’un seient té nom: manspreading. I denúncia. Almenys als Estats Units i especialment a Nova York. Les queixes davant d’aquesta actitud van començar el 2013, quan Tumblr va llançar el blog Men Taking Up Too Much Space on The Train (Homes que ocupen massa espai al metro). A partir d’aquí les xarxes es van incendiar amb detractors i defensors de l’eixarrancament o despatarre masculino, que és com la Fundéu aconsella traduir el terme en castellà. Per a uns és una qüestió biològica: allò que tenen a l’entrecuix els impedeix ajuntar els genolls; i per a unes, a més d’una falta de cortesia, és un gest de dominació masclista: prendre espai és exercir poder sobre ell. I per a molts i moltes és senzillament una qüestió de mala educació. 

    A Nova York, la picabaralla digital ha acabat en campanya institucional perquè els homes tanquin les cames (una mica, almenys) i hi ha hagut detencions: dues que se sàpiga. I no sense controvèrsia. És una cosa impensable aquí. No els arrestos o la polèmica, sinó el fet de poder deixar espai entre genoll i genoll en uns combois en els quals últimament no hi ha espai ni per respirar. És el que tenen les jornades de vaga, que la gent s’amuntega. ¡Ves quin remei!  Encara que si les coses circulen amb normalitat l’eixarrancament és fàcil de veure. N’hi ha. Malgrat tot, l’incivisme arriba a les seves cotes màximes amb els seients reservats. Aquí en teniu un exemple: el 45% de les embarassades abandonen el transport públic durant l’espera; i el 50% de les que no ho fan desisteixen de demanar que se’ls cedeixi un seient. El seu seient. Ho afirma un estudi del RACC publicat a finals del 2015.

    En seient reservat o no, la pràctica de l’eixarrancament masculí no és un problema en aquestes latituds. No perquè no n’hi hagi, sinó perquè no hi ha hagut queixes. De manera que TMB no es planteja cap campanya per combatre’l, com tampoc se la plantegen per a la versió femenina de la descortesia al metro, o sigui, el shebagging. Terme per al qual la Fundéu encara no ha suggerit traducció, però que consisteix a fer seure la bossa, les bosses o tot el que es carregui al seient o als seients contigus. Pràctica que acostumen a exercir les dones però de la qual no tenen l’exclusiva. Només cal recórrer un petit tram dels 119 quilòmetres que suma la xarxa de metro per comprovar-ho.    

     El neologisme, manspreading, i la campanya novaiorquesa tenen poc temps de vida, però no el fenomen d’espaterrar-se. Tenim Misha Pedan per corroborar-ho. El fotògraf ucraïnès va passar durant dos anys, entre el 1985 i el 1986, jornades senceres al metro de la seva ciutat, Khàrkiv, fotografiant clandestinament els passatgers. El resultat s’exhibeix, fins a mitjans de juliol, a l’Espai Mercè Sala, el centre d’exposicions que hi ha al vestíbul de connexió de les línies 3 i 5 de l’estació Diagonal i dins del context del festival Docfield de fotografia documental. I voilà: a la Ucraïna soviètica hi havia manspreading, tot i que no shebagging, si es té en compte el que hi ha retratat i exposat.  

Brutalisme industrial

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

La de Pedan no és l’única pràctica artística per disfrutar al metro aquests dies.  Hi ha també disseny, cortesia del festival d’art emergent Swab, que obrirà portes a finals del mes de setembre però mentre arriba la cita alegra el subsòl barceloní amb intervencions artístiques i efímeres, caduquen el 22 de juny, en algunes zones de pas. Concretament en 15 escales de cinc estacions. Totes cèntriques. Així que les més modernes, aquelles de la línia 9 que molts pensen que no estan acabades però que en realitat sí que ho estan –coses del brutalisme arquitectònic industrial–  queden fora del mapa creatiu. 

    En la convocatòria hi han participat totes les escoles catalanes de disseny més cinc d’estrangeres, una per continent. Divendres passat els joves autors locals van explicar la seva experiència artística i el perquè dels seus treballs (ciutats interplanetàries, jardins flotants, gent connectada...) a prop de l’exposició de Pedan. S’esperava la presència d’un dels representants forans, l’algerià Aitouche Ahmed Amine. No va arribar a temps. Es va perdre al metro. I no és una ironia.