¿Algú se'n recorda de 'Strong'?

Si no els fa res, començaré aquest article responent a la pregunta del titular: «sí, ¡jo!». I uns quants més, com es va poder comprovar fa uns dies al Cercle Artístic del carrer dels Mercaders durant la presentació de La aventura de Strong. Historia de una revista juvenil de culto, que ha editat el llibreter Albert Mestres –la botiga que té a la Via Laietana, Continuará, compleix ara 36 anyets– en homenatge a aquell tebeo que, malgrat la seva curta vida (1969-1971), va deixar un gratíssim record en aquells que el compràvem quan teníem 13 o 14 anys. Que érem, per cert, els que ens havíem acostat al Cercle, ja que, com va ironitzar el presentador de l’acte, Joan Navarro, feia la sensació que s’hi havia prohibit l’entrada als menors de 50.

Al costat de Navarro i davant del micro, els pares de la criatura, ja granadets, se’n mostraven orgullosos i lamentaven que hagués desaparegut tan aviat, arran, segons ens van explicar, de tèrboles martingales entre l’editorial i el banc que hi donava suport. Rai Ferrer (Burgos, 1942) i Miguel Agustí (Barcelona, 1945) van ser els responsables, respectivament, de la part gràfica i literària de la publicació, que es nodria en gran mesura de material francobelga de l’editorial Dupuis.

Immersió nefasta

Algunes sèries ja eren conegudes del lector català gràcies a Cavall Fort, però Strong les va posar a disposició de la resta d’Espanya i, de passada, de qui firma això: a casa no hi va entrar mai Cavall Fort, probablement perquè el meu pare considerava que això era donar armes al separatisme, i jo em vaig passar l’última infància observant amb enveja els amics que el rebien cada setmana, encara que en aquells llunyans temps un no parlava ni una paraula de català i amb prou feines el podia llegir, gràcies als esforços combinats dels seus progenitors i la immersió lingüística del moment, que era igual d’absurda i nefasta que l’actual, però en castellà.

Per això, al sortir Strong, vaig veure l’oportunitat de rescabalar-me i de recuperar el temps perdut, llegint en l’únic idioma que entenia les aventures de Jan i Trencapins, els barrufets i altres glòries de la historieta francobelga. I com a guinda del pastís, es va perdre pel camí La patrulla dels Castors –una indigesta sèrie protagonitzada per nois escolta uniformats que sempre he considerat un afront en l’impecable full de serveis del guionista Jean-Michel Charlier, el pare del tinent Blueberry– i va aparèixer Lucky Luke, l’home que disparava més ràpid que la seva ombra.

Gràcies a Strong, tot Espanya va saber de l’existència dels pitufos, que és com els va batejar Miguel Agustí, tot i que no en va registrar mai el nom, com ens va comentar en la presentació del llibre amb cara de seguir lamentant-ho encara a hores d’ara. Es va inspirar en la paraula patufet, que primer va derivar, traduint-la, a patufo i posteriorment, després de desdenyar-ne les altres vocals perquè el resultat no li sonava bé, es va quedar amb la i: pitufo. Fins i tot ens va deixar anar un breu discurs en pitufo perquè veiéssim que s’havia pres el tema molt seriosament (i després ens ho va traduir).

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La presentació de La aventura de Strong va tenir un inevitable caràcter nostàlgic, ja que tots els presents recordàvem la il·lusió amb què ens propulsàvem el dia que sortia el nostre tebeo preferit (que ja no recordo quin era, per cert). Entre ells, el meu vell compare de Can Culapi, Toni Olivé, que em vaig trobar a l’entrada disfrutant de la vida de jubilat a mitges, ja que encara assaja i actua de tant en tant amb el seu grup, Melodrama, que va ser un temps la banda que acompanyava el gran Jaume Sisa. Segons ell, el dia que sortia l’Strong, anàvem junts al quiosc a comprar-lo, cosa que jo no recordava. El que mai m’ha marxat del cap és que la seva setmanada era superior i això li permetia comprar sovint la revista francesa Pilote, que ens semblava el súmmum del luxe i del respecte a la historieta comparat amb els malforjats tebeos espanyols de l’època.

Portades magnífiques

En aquest sentit, també Strong va ser pioner. Les portades eren magnífiques. El color de les historietes no estava mai fora de registre. Les traduccions eren bones. El retolat no tenia res a veure amb els globus escrits a màquina de les publicacions de Bruguera. Gràcies a Ferrer i Agustí, Strong va ser el primer tebeo que va tractar els preadolescents espanyols amb respecte, i tots dos, segons ens van explicar, tenien plans per a més revistes quan els van tancar l’invent i, amb perdó, els van fotre la vida enlaire. Ferrer va continuar dibuixant i dissenyant. Agustí va adoptar l’àlies de Marqués de Esade i es va encarregar de La barrera, una secció humorística de La Vanguardia que ara ja no existeix. El Toni i jo vam fer a mitges alguns còmics que, entre els meus guions i els seus dibuixos, feien més pena que altra cosa (tot i que Navarro, en la seva infinita bondat, ens va editar un petit tebeo des del Club d’Amics de la Historieta, atrabiliària entitat ja desapareguda). Tots vam sobreviure a la mort de Strong, però amb cicatrius.