El salt al buit de l'escola a l'institut

Si ja és difícil per a qui té de tot o gairebé de tot (suport familiar, possibilitat d'assistir a activitats de reforç, accés a la cultura i les últimes tecnologies), per ael que viu en un barri pobre, el pas de l'escola a l'institut pot suposar un salt de proporcions gegantines. Un salt seguit, massa vegades, d'una caiguda estrepitosa. Canvi d'amics i professors, classes més grans i més anònimes, noves influències… “En aquesta transició entre primària i secundària estem perdent molts estudiants vulnerables”, reflexiona Miquel Àngel Essomba, comissionat d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona.

En paral·lel al pla de xoc educatiu que està acabant de dissenyar el consistori, però de forma complementària a ell, l'ajuntament està estudiant quin és el seu marge de maniobra per promoure, a les barriades més empobrides de la ciutat, la creació d'instituts-escola, una fórmula que els governs autonòmics tripartits van començar a impulsar, però que amb l'entrada de CiU a la Generalitat el 2010 va quedar paralitzat. El model es basa en la premissa que els alumnes realitzin tota l'educació obligatòria, dels 6 als 16 anys, en un mateix edifici, amb un mateix equip de professors i segons un mateix projecte pedagògic. I sempre sota titularitat pública.

Si l'Ajuntament de Barcelona es planteja promoure instituts-escola en barris d'actuació prioritària no és només perquè són una solució d'urgència a la falta de places que es preveu que hi haurà a la ciutat en els pròxims anys a l'ESO (per l'augment de la població escolar d'aquesta franja d'edat), “sinó perquè és una modalitat educativa que té un efecte social, que dilueix les difícils transicions de primària a secundària, que és on es comencen a detectar els primers grans absentistes”, subratlla Essomba. Així, els alumnes passarien a fer primer de secundària al mateix lloc on van fer sisè de primària i la transició a l'institut (ja sigui de batxillerat o de FP) es posposaria fins als 16 anys.

INTERVENCIÓ MUNICIPAL

“El marge que tenen els municipis per acabar amb els guetos escolars i garantir l'escolarització equilibrada de tots els alumnes és significatiu”, destaca Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill. Entre altres coses, assenyala Palacín, perquè tenen la capacitat d'intervenir en la distribució d'alumnes a l'hora de la preinscripció escolar i poden posar en marxa plans de barri per estimular la diversitat d'alumnes.

“Només caldria aplicar la llei d'educació de Catalunya, la LEC, amb una mica més de rigor”, afirma el director de la Bofill. “Aquesta preveu que tots els col·legis han de tenir un nombre mínim i un nombre màxim d'alumnes amb necessitats educatives específiques: el nombre mínim s'aplica i en termes generals es respecta, però el nombre màxim ningú l'està controlant”, denuncia. Per això hi segueix havent, sense que ningú ho limiti, tantes escoles i instituts amb altes concentracions d'estudiants estrangers, per exemple.

Notícies relacionades

El ‘boom’ del lloguer d’habitacions a Barcelona multiplica les «pràctiques abusives», alerten els administradors

El grup Vithas estrenarà el seu hospital de referència a Catalunya a l’octubre

Els ajuntaments poden vetllar, així mateix, perquè els centres educatius que suporten aquests desequilibris “siguin degudament compensats per això”, suggereix Palacín. ¿Com? “Doncs, per exemple, assegurant que el nombre d'alumnes per aula, la ràtio, allà és més reduïda, garantint que tots els alumnes tenen beques de menjador i de material escolar o que els professors allà destinats són realment els més ben preparats i capacitats”, indica.

A la ciutat de Barcelona, “la taxa de segregació entre escoles que són veïnes, que pertanyen a un mateix barri, és més gran que la que hi ha entre la pública i la concertada”. Això significa que hi ha centres tan estigmatitzats que els pares els defugen, “de manera que, al quedar-los places vacants cada any, es van omplint amb els alumnes que arriben a mig curs. I això els introdueix en una dinàmica difícil de trencar”.