Històries amb glamur

En una època en què impera el made in China (o qualsevol altre país amb mà d’obra barata) encara és possible fer-se una camisa a mida a Barcelona. A mida de debò, no fent-ho veure. Una camisa en què un pot escollir si vol puny doble, sport o mixt, de dos botons, d’un o cap, amb acabat recte o corbat; coll obert o tancat, amb pala llarga o curta;  a més de la tipografia del brodat de les inicials de la pitrera i de l’estampat de la tela. El que sigui. No hi ha res impossible. El marge de maniobra és infinit per a Manuel Manubens, el mestre del tema a Santa Eulalia, una de les poques botigues de la ciutat on les camises es confeccionen encara manualment i artesanalment. I se’n fan. Més sovint del que un s’imagina. «No és una raresa», afirma Luis Sans, propietari de la més que centenària boutique, que suma 173 anys d’història i quatre generacions al capdavant.

    «Sí és una raresa confeccionar pijames i roba interior –prossegueix–,

però encara hi ha qui ho demana». I també se’n fan, per descomptat. Encara és més difícil trobar a algú encarregant pantalons d’entalladura exclusiva per esquiar o muntar a cavall, però abans de l’aparició de marques de roba esportiva eren un clàssic a l’establiment. Per alguna cosa la confecció a mida és part de l’ADN de la casa i dels seus inicis, i encara que ara hi predomini el prêt-à-porter de luxe, el 93% de la facturació, Santa Eulalia es manté fidel als seus orígens.

    Uns orígens que es remunten a mitjans del segle XIX al Pla de la Boqueria. Al mateix lloc on la llegenda situa la crucifixió de la copatrona de la ciutat. D’aquí prové la denominació tan barcelonina de la botiga, un nom que va sorgir de forma popular i que els propietaris van adoptar ràpidament. Tant, que, quan el 1901 es va reconstruir l’edifici que albergava els ja llavors Grandes Almacenes Santa Eulalia, es va adornar la façana amb una figura de marbre de la jove martiritzada que encara es pot apreciar, encara que per poder veure-la calgui aixecar la vista i enfocar al tercer pis. La mateixa santa que va ser testimoni, el 1926, de la primera desfilada de la casa i de la puixança de l’alta costura a Santa Eulalia.

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

    És just en aquest punt on comença Somnis a mida (Columna / Penguin Random House), la novel·la en què Núria Pradas explica la història de la boutique fins al 1944, any en què es va traslladar a l’actual emplaçament del passeig de Gràcia. Ho fa «des de la ficció, però partint de fets reals», afirma l’autora des de la cafeteria de l’establiment. Un espai desconegut però obert a tothom en el qual tant serveixen cafès com copes de Louis Roederer. I on els tovallons encara són de fil. Així que certes són l’expansió econòmica dels anys 20 i l’alegria en el vestir de l’adinerada burgesia del moment, que retrata el llibre; com verídics són la pèrdua de la santedat del nom durant la seva col·lectivització i l’abandonament de l’alta costura a favor dels uniformes militars durant la guerra. Tampoc falta a la veritat Pradas quan narra la visita de Carmen Polo, el 1944, i el seu incident a l’ascensor. Es va espatllar amb la senyora del dictador a dins, per a esglai de tots els presents.

Encant amb paradoxa    

L’ascensor d’ara és el mateix d’aleshores. No la cabina, però sí la decoració interior que hi ha. I és que quan el 2011 es va reconstruir completament l’actual edifici es va recuperar mobiliari de tots els locals viscuts per Santa Eulalia. Aquí hi ha la seva històrica escala de fusta o les lletres art déco de la façana. Una manera d’unir el luxe d’avui amb el de l’època antiga. No en va, l’alta costura va deixar de jugar un paper important a la casa quan es va imposar el prêt-à-porter de luxe, però el glamur hi segueix vigent. Encara que enredat en la paradoxa: l’actual seu de la botiga per excel·lència de la gent amb possibles de Barcelona és propietat de Pontegadea, la immobiliària d’Amancio Ortega, el propietari d’Inditex.