¡Alça, un pati!

La porta gegant de fusta està entreoberta. «¡Alça, un pati!». Dues senyores de passeig de diumenge hi treuen  el cap dissimulant com en una pel·lícula d’espies de sèrie b. Uns metres de passadís les separen d’un pati empedrat que sembla acabat de portar de París. Fan aquella mirada d’alegria incrèdula que tenen els nàufrags quan albiren terra. ¿Un oasi a l’Eixample? Ni s’imaginen que no fa gaire es va veure aquí una dona menjant-se un cor.

    Les senyores estan sota el número 159 de Consell de Cent. Miren cap als costats, pregunten a l’aire: ¿què és això?, ¿s’hi deu poder entrar?, diuen colant-se amb la decisió d’un explorador amb salacot. «Fàbrica Lehmann», anuncia un cartell amb quatre paràgrafs d’història. «Antiga fàbrica de nines Eden-Bébé». Eren unes nines de porcellana de principis del segle XX, aquestes que ara són carnassa de pel·lícula de terror. Allà segueix intacta al pati la xemeneia de 25 metres on es coïen.

  

  Es recomana aturar-se al final del passadís al costat de les dues fileres de bústies dels inquilins. Si es llegeixen d’una tirada, podrien causar una sobredosi artística. Un nom destaca en vermell: Josep Abril. Al costat del taller showroom del dissenyador, s’hi concentren una vintena d’estudis creatius: pintors, ceramistes, editors. Aquí es respira un aire tan bohemi que es podria enllaunar.

    Avui el pati té més vaivé del que és habitual: una vintena de convidats prenen vermut entre nens amb vestits amb pintura recent. L’únic local obert és el de Dinamo-Studio: celebren el seu tercer aniversari amb un showroom-lab. És un avançament dels seus serisundays: el primer diumenge de cada mes, organitzaran tallers d’estampació i serigrafia amb vermut i «paelles creatives».

    En aquest pati s’han vist coses que no es creuria ni el replicant de Blade runner. «Una noia despullada pintada de vermell menjant-se un cor», en dóna fe Ana Delgado. Era una performance que va acompanyar la presentació d’un llibre de poemes, aclareix rient. A Ana (Dinamo-Studio) li va passar fa cinc anys com a les dues senyores del principi. «No sabia si entrar-hi», recorda. «Anava a buscar unes cordes de guitarra aquí a prop». Hi va entrar i s’hi trobar Josep Abril. «¿Estàs buscant un espai?», li va dir. «No, però m’encantaria».

    Des d’aleshores, han anat llogant els locals cada vegada més artistes. La decadència de l’espai ha passat a ser decadència amb encant. «Cada un ha anat arreglant el seu raconet», apunta Ana.

  

 

Els veïns creatius ara s’hi reuneixen per prendre decisions comunes. Cada any munten una jornada de portes obertes al juny i un mercat nadalenc. Reben tota mena de peticions per llogar el pati: per a casaments, pel·lícules, fins i tot els han proposat que sigui una parada de rutes turístiques en bici. 

    «Ens el demanen molt per fer-hi coses, però aquest és un lloc de treball. I, a més, no és nostre, és d’una família» (tots estan de lloguer). Alessia Zoppis parla davant del taller de Josep Abril. Ella i el seu soci/marit són els veterans de la Fàbrica Lehmann: fa 15 anys que hi són. Quan van arribar, hi havia tallers de cotxes, ferrers, sobretot «oficis», diu. Hi havia portera: Adela. «Va criar cinc fills en una porteria superpetita».

La Barcelona amagada

És dilluns, la fàbrica ha tornat a la normalitat laboral: al xup-xup creatiu. «És la Barcelona amagada», diu Alessia mirant el pati. «Amb el temps –vaticina amb resignació– sortiran d’aquí els petits tallers i hi arribarà gent amb diners». Van apujant els lloguers, afegeix. Entre els estudis vintage, ja es veuen un parell de locals totalment reformats.     

    «És un lloc privilegiat per a tallers –afegeix Isabelle Kriegel–, una de les pintores que comparteix l’estudi d’Imma Vallmitjana, un local hipnotitzant. «És una llàstima –assenyala la porta del costat–. Aquest és un taller com el nostre i ara funciona com a pis turístic».

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

    «Si intentes arreglar alguna cosa que no necessita ser arreglada, perd el seu encant», diu l’arquitecta Laia Cisteró, d’AL Taller. Els veïns volen que els barcelonins disfrutin del seu pati, però no convertir-se en un Poble Espanyol, apunta. «Volem compartir-lo, però no vendre’l». 

    De moment, la porta gegant segueix entreoberta per, com diu la Laia, poder sortir de la ciutat ficant-te en una illa.