La família de Robador

Van pujar al pis i mentre ella penjava la bossa, ell va caure desplomat. Va sentir el sorollós pum i es va girar astorada. Era a terra. Garratibat. Entre unes quantes companyes el van col·locar sobre el llit i van trucar a una ambulància, però els serveis mèdics només van poder certificar la seva mort. Era client seu des de feia vuit anys, sempre els divendres, així que ella, com que de tant tractar-lo se l’apreciava, es va ensorrar. «No vaig plorar, perquè ni es deia Juan ni està viudo», com li van confirmar els Mossos, que van passar pel tràngol de notificar a la família el context de la defunció. Ara recorda aquell episodi amb sorna: «Tothom diu mentides...». La història del fals viudo que narra la Janet és un més dels relats de Robador, el carrer del Raval on la prostitució es fa carn cada dia. A la conversa també hi participen la Paula, la Maria José i l'Ana; totes putes i a molta honra. Fa més de 20 anys que treballen al carrer i no vénen a reivindicar-se ni a demanar respecte ni a fer-se les víctimes. «Nosaltres decidim la nostra pròpia vida i triem a què ens volem dedicar». Responen així al debat més polític que social sobre la denominada professió més antiga del món. La polèmica els resulta «oportunista i interessada».

   

"ACABA LA CERVESA I ANEM"

 El carrer d’en Robador és un petit continent dins del planeta Raval. Quatre bars, locutoris, un parell de supermercats i unes 15 prostitutes. A pocs metres, una zona infantil, separada per un edifici de protecció oficial amb els baixos de lloguer. «Aquesta és una petita família, tots ens coneixem», aporta la Paula. El del bar Filmax fa broma amb una noia llatina; el tipus que serveix la terrassa de l’Indiana Gate xerra  amb una dama que recolza la seva espatlla a la persiana. «Vinga, Antonio, acaba i marxem», li diu una d’elles a un noi que beu a La Bodega d’en Ruben. Ella el busca. Ell fa el ronso. «D’acord que estiguis treballant, ¿però no tens temps per follar?», li diu una prostituta russa a un jove. Somriu, descol·locat. 

L’Ana és brasilera, de 55 anys. «Sóc puta des dels 14 i si tornés a néixer, faria el mateix». Fa esgarrifar la seguretat amb què tant ella com les seves companyes parlen de la seva rutina. Disposen de tres o quatre pisos a Robador per realitzar els serveis, pels quals cobren entre 20 i 25 euros. Són vivendes convertides en prostíbuls il·legals, per això no concreten el número ni permeten visitar-los. Amb la resta de dones que exerceixen en aquest enclavament de Ciutat Vella, formen una espècie de cooperativa, semblant a la que l’ajuntament d’Ada Colau vol impulsar. «Nosaltres ens encarreguem de tot», detalla la Paula. Paguen cinc euros per client a la companya que abona el lloguer. La María José explica que dilluns la Guàrdia Urbana va precintar el pis on vivia des del 1999. Era un de les vivendes de Robador que feien servir per treballar. Es va trobar els mobles al carrer i aquests dies s’arregla anant d’aquí cap allà, en cases d’amigues. 

   

VÍCTIMES DE LA GENTRIFICACIÓ

 La Janet parla de «manipulació» i posa sobre la taula un concepte molt vinculat al districte, 'gentrificació', la transformació urbana que desplaça la població local per deixar lloc a una altra de més nivell adquisitiu. En resum: «Els llauners, els manters, les putes..., ens volen fora perquè molestem la Barcelona classista. Ni per ètica ni per estètica se’ns pot deixar de banda».

Preguntades sobre la seva família, sobre si saben a què es dediquen, expressen un cert malestar. La Janet té dos fills i no en tenen ni idea. La María José en té un, de 32 anys, i ho sap des dels 12. «No va ser fàcil explicar-l’hi». «¿Però per què hem de donar explicacions?», es queixa la Paula. Aquesta és la seva feina i els permet viure amb dignitat. I dignitat és precisament, i potser l’únic, que reivindiquen. «La dignitat i el dret de ser putes».

     

VEÏNS CONTRARIATS

Notícies relacionades

La botiga on anar a xerrar

Septuagenaris amb els peus a la sorra

¿I els veïns? Al parc infantil, una parella jove que viu al carrer de l’Hospital treu ferro a l’assumpte. «És com anar-se’n a Vallvidrera i queixar-se dels senglars. Si véns a viure aquí, t’hi has d’adaptar». Són de mentalitat oberta. La Paula, la Janet, l’Ana i la María José diuen que la relació amb els veïns on exerceixen és «molt bona». En alguns balcons, no obstant, els cartells que simulen que la vivenda està en venda exhibeixen cert malestar.

Se’n van. La Janet i l’Ana tenen un dubte. ¿Què se’n deu haver fet del senyor Francisco? És un home de 89 anys que ha deixat de venir. «Potser s’ha mort», coincideixen. Tot i la seva avançada edat, encara tenia cos per repetir dues i tres vegades en un sol dia. És una altra de les històries de Robador.