El diari d'aquell dia

Número 44 del carrer de Joaquín Costa: la majoria dels vianants que s’aturen a mirar ho fan atrets per les velles portades de Time exposades a la vitrina, petites joies del periodisme, del disseny i de l’edició. La d’Arafat del desembre del 68, per exemple. La de Nabokov del maig del 69. Menys visible, però en un lloc noble, s’hi exhibeix un vell exemplar de La Veu de Catalunya del 12 de juny de 1926La Veu de Catalunya, molt vell, ratat en una cantonada i restaurat amb zel, i gairebé ningú hi repara. El van descobrir fa un temps els amos de la botiga entre els diaris antics d’un antiquari de la zona de la catedral, i al veure’l van tenir la certesa que havien trobat un tresor: dos dies abans havia mort Gaudí i a la portada hi apareixia, a dalt, gran i destacada, l’esquela de l’arquitecte difunt. Un paper digne de lluir a l’aparador, al costat de Nabokov.

«¿Sí, A la premsa? (…) D’acord, digue’m la data. Ahà. 20 d’abril del 56. D’acord. Un moment, t’ho miro».

 A la premsa d’aquell dia és un local que viu dels diaris antics, l’únic comerç d’aquesta classe a Espanya. Si el seu aparador és un prodigi de síntesi, el resum del que atresora la botiga de portes endins, el seu magatzem, és fabulós per expansiu, per la seva torrencial expressivitat: prestatgeries de metall de 16 pisos saturades de bosses saturades al seu torn de diaris, amb escales d’11 esglaons repartides aquí i allà sense les quals seria impossible arribar als nivells més alts. La concentració d’edicions antigues aconsegueix que al rebost s’hi hagi instal·lat una permanent aroma de diari vell, amb un poder de seducció que retrata el costum que té algun conegut de la casa, que de tant en tant es passa pel lloc a olorar. Només a olorar. Encara que no és per a això que els diaris són allà. Hi són per ser venuts. La consideració del diari vell com a article de regal és la raó de ser d’aquest local.

Un altíssim percentatge de les vendes es basen, en concret, en la idea que pot ser un regal d’aniversari entranyable: el diari del dia que vam néixer. «Regales el trosset d’història d’aquell dia», explica Ágata Costantini, filla del matrimoni que el 1994 va posar en marxa el negoci al carrer del Tigre, a quatre passos. Rosa Maria Urue i Roberto Costantini es van inspirar en un local de Brussel·les («ens en va parlar un amic»), però el negoci va prendre forma realment quan van aconseguir posar la mà sobre la ingent col·lecció de diaris d’un veí de l’àrea metropolitana –una col·lecció enorme, cultivada durant anys–, un veí, això sí, ja no es recorden ben bé de quin poble. «Un dia ens van parlar d’aquest senyor i del fet que tenia una gran col·lecció, però no sabíem on vivia exactament, així que vam posar cartellets per tot el poble, a veure si ens contactava». Els va trucar al cap de dos anys. Es van veure, van negociar i van fer la transacció, i d’aquesta manera el magatzem va rebre la seva primera gran injecció de paper.

La nena de l’exili

«¿Sí, A la premsa? (...) Molt bé, és clar que sí. Espera. Mira, tinc l’ABC del 15 de juliol del 75, i també tinc El Diari de Barcelona i La Vanguardia».

Notícies relacionades

Desallotjades les barraques de Vallcarca per haver-hi "risc imminent" d’incendi

La Urbana aixeca 145 actes per vendre dolços de cànnabis

La botiga sempre s’ha nodrit de col·leccions particulars, dels diaris que algú guarda per guardar, i en els primers temps els Costantini Urue van sortir amb freqüència d’excursió a la recerca de tresors; expliquen, per exemple, que van trobar als Pirineus una altra d’aquelles col·leccions fastuoses. «Però també anem a cases d’antiquaris, i molts diaris ens els hem trobat als Encants». En la seva actual ubicació del carrer de Joaquín Costa, és més freqüent trobar darrere del taulell o bé l’Ágata o bé l’Angélica, les filles dels fundadors. La seva presència suposa la prolongació del negoci. En altres paraules, comencen a donar sentit a la paraula estirp. «Sempre ha sigut un negoci familiar», explica la primera. 

A la botiga també hi van col·leccionistes: gent que busca la portada de l’arribada a la Lluna, de la mort de Franco, de l’esclat o del final de la Guerra Civil. «Una vegada va venir algú que es va gastar més de 1.000 euros en notícies de Mecano», recorda Ágata. Les productores de cine o de teatre que busquen diaris d’època també formen part de la clientela, així com el ciutadà anònim que una vegada va sortir a la premsa i vol recuperar aquell exemplar. A alguns és difícil oblidar-los. «Una senyora gran va venir una vegada a buscar un diari de 1939 amb la foto dels nens que havien arribat de l’exili a França. N’hi havia un llistat, que ella es va posar a llegir, fins que va arribar al nom d’una nena. Llavors ens va dir que ella era aquella nena».