OPINIÓ
Transgressors i inquisidors
La lectura del poema ‘Mare Nostra’, de Dolors Miquel, en el marc de l'entrega dels premis Ciutat de Barcelona d'aquest any ha revifat l’eterna discussió sobre els límits de la llibertat d’expressió. Tenint en compte que els sectors més liberals i tolerants de la societat encara no ens hem refet de l’ordre de presó per als titellaires Raúl Garcia i Alfonso Lázaro dictada fa unes setmanes, sembla ser que acusats d’haver enaltit el terrorisme amb uns objectes tan perillosos com és sabut que són els ninots de drap, la controvèrsia barcelonina no pot ser més oportuna.
Vagi per endavant que això de fer mofa de l’Església és més vell -i avorrit- que l’anar a peu. I vagi per endavant, també, que si la nova política, la nova creativitat i l’ànsia irreductible de transgressió passen per recitar un poema ocurrent però discret, això sí, decididament feminista i antireligiós, em temo que com a societat tenim un problema i no pas menor. I és que l’interès del que teòricament fem per a ser més crítics i cultes progressivament pot anar prenent un valor comparable a la qualitat del vol de les gallines.
Tan cert com això, però, ho és que en una societat plenament democràtica i lliure la llibertat d’opinió i de creació artística han de ser vistos justament com a indicadors del grau de compromís amb el respecte per les llibertats civils i polítiques i el foment del pluralisme. Posats a ser restrictius, en el terreny de la llibertat sempre preferiré pecar per defecte que per excés. I en el terreny de la creativitat, preferiré sentir-me incòmode i inquietat, que confortable i adormit. Entre d’altres coses perquè com ja va escriure el Marquès de Sade, si tens sòlides conviccions no t’haurien mai de fer por les crítiques ni les opinions dels altres. I perquè per definició, parafrasejant Maria Mercè Marçal, l’escala fosca de la innovació no pot tenir barana!
Lamentablement, Espanya és un Estat de dret profundament imperfecte per no dir obertament contradictori. Al seu sí, i almenys des dels temps de la Inquisició, hi conviuen enfrontats fins al fratricidi liberals i reaccionaris, tolerants i intransigents. Tan cert com que Espanya posseeix una Constitució notablement avançada des del punt de vista de la protecció de les llibertats civils, ho és que arrossega un marc jurídic que en alguns àmbits s’enfonsa en la nit dels temps del franquisme i decimonònics. I així ens va.
Seria un acte d’ingenuïtat inadmissible considerar però que no s’han de posar límits a la llibertat, en qualsevol de les seves manifestacions. La base de la convivència està en l’educació i en el respecte i quan aquestes falten la societat s’empobreix. Personalment procuro defensar amb tanta vehemència les meves conviccions com argumentar-les amb la força de la raó i amb les millors formes. Perquè els límits a la llibertat d’expressió i de creació se’ls ha de posar un mateix i perquè res resulta tan esterilitzant per a la recerca de la veritat com creure-se’n posseïdor.
Acabo. És molt probable que els versos de la Dolors Miquel fossin una befa grollera, innecessària i ofensiva per a molts ciutadans, fins i tot per a molts ni necessàriament cristians. Per als ofesos, però, entre els quals em compto, de l’experiència hauríem de trobar la tranquil·litat i el confort d’esperit que donen pensar que entre tots hem construït una societat que fa possible, fins i tot, que expressions com aquella es duguin a terme i que no passi res. Pensar així, però, pressuposa tenir profundes conviccions liberals i, en termes religiosos, estar més en el bàndol de la pietat, que en el de la convicció profunda.
