Una cançó, un duro

Van dominar els bars de mig planeta durant dècades, cosa que és molt dominar. Als EUA es comptaven per desenes de milers, de manera que els mafiosos els van posar la vista a sobre. Controlar les jukeboxes d’un territori era com tenir una fàbrica de diners. A través de l’Emby Distributing Company el gàngster jueu Meyer Lansky va obtenir el monopoli de les de Nova York i la seva àrea metropolitana en la dècada del 1940. No s’ha de descartar que també utilitzés la seva capacitat de seducció. De passada, va contribuir a l’enlairament de la carrera de Frank Sinatra. Els artefactes eren de Lansky i oferien el que Lansky volia. A les màfies també els era útil tenir el control de vastes xarxes de gramoles per col·locar els discos pirates que fabricaven, un altre dels seus negociets.

    De l’imperi de les jukeboxes en queda poca cosa més que aparicions estel·lars a les novel·les de Georges Pelecanos. Com a Lo que fue: «El silenci era agradable, d’aquella manera en què ho pot ser entre homes. A més, Bettye LaVette estava cantant You turn to cry a la màquina de discos. Strange i Stefanos li estaven mostrant el seu respecte». Només faltaria.

    Però compte. No és possible. ¿Una botiga de velles gramoles? ¿A l’avinguda de Gaudí, a més? Doncs sí. Es diu Jukes & Books i és la seu acabada d’obrir de cara al públic de Mondosinfonola.

    Josep Pascual, valencià del 1973, té en exposició gairebé una desena de fabuloses màquines de discos, només una mostra de les que emmagatzema. Totes funcionen. I tenen el magnetisme dels vestigis de civilitzacions desaparegudes. «Entra molta gent a mirar i a preguntar –explica Pascual–. És com si les màquines obrissin portes al passat de les persones. ‘Anava sol al bar i posava deu vegades aquesta cançó’, et diuen». El que no li diuen és que potser tanta insistència amb una cançó originava una bronca de bar, però bé.

El potatge del 1985

Una Sinfonola 2000 D de la firma espanyola Gedasa és un dels aparells més humils que té Pascual, però també un dels més poderosos. Perquè conserva els rètols originals de les cançons en oferta cap al 1985. Una, un duro; set, cinc duros. A Espanya, digui el que digui la història, triomfava llavors aquest potatge: Dyango, Los Chunguitos, Los Amaya, Manzanita, Chiquetete, Tino Casal, Mecano, Duran Duran (Algo que debes saber), Rolling Stones (Enciéndelo)... Sí, la indústria discogràfica nacional encara traduïa els títols de moltes cançons estrangeres. Sovint amb molts escrúpols, com en el cas de Start me up (encen-me, en qualsevol cas). 

    Els diferents models Sinfonola produïts al llarg dels anys per Gedasa van ser tan populars a Espanya que van donar lloc al neologisme sinfonola, ferm competidor de gramola encara que la RAE passi olímpicament del vocable. Les altres dues grans empreses espanyoles eren Petaco i Famaresa. Totes tres fabricaven així mateix màquines de milió. Mentre que els pinballs espanyols tenen prestigi internacional, les jukeboxes eren més aviat modestes. 

Meravelles

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Els quatre colossos nord-americans eren Wurlitzer, Seeburg, AMI i Rock-Ola, marca per la qual també hi ha qui es refereix a les màquines de discos. Però això ja és un altre nivell. A Espanya van arribar algunes meravelles fabricades per aquestes firmes, principalment per tres vies: les bases militars nord-americanes, fires i partides que per art de màgia arribaven a un port espanyol. A la cafeteria Cosmos de la Rambla amb Escudellers van tenir una sensacional AMI H del 1957. Va arribar a Barcelona per decorar un espai del Saló de l’Automòbil i ara és propietat d’un amic de Pascual. 

    La primera màquina de discos de Pascual va ser una Jupiter 100 K, francesa. Era el 2004 i de materialitzar la fantasia desenvolupada a mesura que creixia la seva col·lecció de singles va passar a la dedicació professional. Aleshores, després que fracassessin les versions per a CD, quasi no quedaven màquines de discos a Espanya. De fet en la dècada del 1980 ja escassejaven (Mamá i Gabinete Caligari van utilitzar la mateixa, una Petaco-Rennotte 100 Luxe, per a les fotografies d’El último bar i Al calor del amor en un bar) i en la del 1990 únicament es trobaven en puticlubs i bars de carretera. ¿D’on les treu? «De garatges, soterranis, coberts... De tot Europa. És un fàstic que a les rates els agradi el plàstic dels cables». ¿I com les troba? «Contactes, xivatades... Encara que a vegades també hi ha qui te n’ofereix una».