La fauna recolonitza el tram final del Besòs

El tram final del riu Besòs no és un riu natural, sinó una llera artificial de parets fetes de formigó per la qual transcorre durant la major part del temps aigua abocada per depuradores i a la riba de la qual hi viuen milers de persones. No obstant, això no ha sigut obstacle perquè la naturalesa, que devia ser variada i frondosa en èpoques no tan llunyanes, gaudeixi d'una segona oportunitat amb la culminació és la riquesa ornitològica: en el tram de nou quilòmetres comprès entre Montcada i Reixac i la desembocadura a Sant Adrià s'han observat en els últims anys 250 espècies diferents d'aus, almenys 60 de les quals poden considerar-se habituals. “Si això realment estigués tan malament, no podríem tenir aquesta diversitat”, resumeix el biòleg Xavi Larruy, que coordina diverses activitats ambientals al Besòs. Just al costat d'un pont, en aquest moment hi plana un esparver i a l'aigua s'hi posa un corb marí al qual no li importa la companyia d'un nodrit grup de gavines rialleres.

A partir dels anys 50 del segle passat, el creixement demogràfic i industrial en la conca del Besòs van degradar les aigües fins al punt que el riu es va convertir en exemple de brutícia i mala conservació fluvial. La vida animal hi va desaparèixer gairebé completament. No obstant, els quatre ajuntaments afectats i les administracions, amb una milionària subvenció europea, van posar en marxa el 1995 un pla de restauració integral que primer va transformar la part més alta, incloent-hi la creació d'illes arenoses i uns aiguamolls amb canyís i espadanyes, i després, el 2004, va permetre inaugurar el tram central d'ús public, un espai enjardinat que els caps de setmana està ple a vessar de famílies i ciclistes. El 2007 van finalitzar les obres en l'últim tram, els 450 metres de la desembocadura, que van ser concebuts com una reserva de fauna.

La recuperació no hauria sigut possible sense la posada en marxa de 21 depuradores. Com recorda Larruy, es dóna la paradoxa que bona part de l'aigua que arriba a la desembocadura és en realitat aigua del Ter que ha servit per proveir amb anterioritat els municipis de la conca. De fet, si el Besòs mai s'asseca a l'estiu és per aquest motiu. El cabal no és excessiu, encara que es registren puntes que poden inundar tota la llera, mentre que la qualitat de l'aigua té un aspecte excel·lent, un èxit al qual també contribueix la depuració natural -l'anomenat tractament terciari- deguda als aiguamolls artificials creats al riu.

Les aus hi arriben atretes perquè es tracta de l'única zona humida supervivent entre les desembocadures del Llobregat i el Tordera. En el tram final del Besòs troben a més prou aliment, amb cinc espècies de peixos adaptades, encara que dues són exòtiques, i una relativa calma gràcies a les canyes asiàtiques, tamarindes i alocs que creixen a la riba i que funcionen com a pantalla protectora. Una altra qüestió és que després s'hi quedin. Les espècies nidificants a l'estiu no són excessives, admet Larruy, en gran part perquè no hi ha bons llocs on col·locar els nius a recer dels visitants i els seus gossos, però tant a l'hivern com en les èpoques de migració acull una notable colònia d'aus, incloent algunes rareses. 

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Al marge de les ubiqües gavines -diverses espècies, amb albiraments ocasionals de la rara gavina d'Audouin-, destaquen per la seva abundància els ànecs collverds i les polles d'aigua. També s'observen nombrosos bernats pescaires -molts d'arribats des del zoo de Barcelona-, martiets i corbs marins, així com exemplars de blauet, rossinyol bord, corriol noi, territ menut i xivitona vulgar. Entre els mamífers s'observen conills, mostela, algun senglar despistat i fins i tot visó americà.

"Podríem estar millor, és clar. Encara hi ha marge de recuperació, però no podem pretendre que el delta del Besòs sigui com el delta de l'Ebre", assumeix Assela Coll, cap de Salut Pública i Medi Ambient de l'Ajuntament de Sant Adrià. "Estem en un procés de recolonització per part de la fauna -diu Larruy-, però no podem oblidar que la zona segueix patint una pressió humana enorme que s'ha de controlar-se. No podem abaixar la guàrdia".