Les cares del Poblenou

Com al terra de ciment de la casa de María Gómez a Bélmez, província de Jaén, a les persianes de bars i botigues de Pere IV, al Poblenou, van començar a aparèixer cares. Fi de les similituds entre la millor mentida paranormal d’Espanya i una poderosa iniciativa veïnal.

    I això que Pere IV donaria per a contes sobrenaturals. Els seus 3,1 quilòmetres de longitud, sobretot els trams inicial i final, podrien estar a l’Havana o a Detroit. Durant dècades l’únic que s’ha fet allà ha sigut enderrocar alguns immobles per tapiar els solars resultants i entregar-los a les males herbes. La decadència va començar en els anys 80 amb la pràctica extinció de la indústria. I fins avui. El temps s’ha aturat a Pere IV però no els seus efectes, de manera que és un carrer amb segments ruïnosos. Abans havia sigut artèria principal del Manchester català, com testifiquen els 42 edificis catalogats que hi ha a la via i el seu entorn immediat, i avui li passa la mà per la cara al fantasmagòric Manchester postindustrial que a finals dels 70 va donar a llum el segell discogràfic Factory.

    La Taula Eix Pere IV calcula que el 40% dels locals comercials del carrer estan tancats. Déu n’hi do. No es conforma l’entitat amb la reforma del carrer, repetides vegades ajornada i ara amb la primera fase promesa per l’ajuntament per a la primavera del 2016. Considera que l’espatllat paisatge brinda els fonaments per «fer ciutat d’una altra manera», en paraules de Gemma Canela, membre de l’agrupació. Això és, pensant en les necessitats dels veïns i no només a posar l’alfombra a hotels i botigues i restaurants de moda. Més aviat fan falta, considera la Taula Eix Pere IV, zones verdes, equipaments, comerç de barri, cooperativisme. Sense oblidar que l’abundància d’espais buits podria aprofitar-se per originar un vigorós pol cultural i artístic.

    La postura de l’associació té una part de preventiva, sí. Però és que han vist el que ha passat en barris de Ciutat Vella i tenen la mosca al nas pel que amenaça que pot passar en zones del mateix Poblenou.       

    Ara ve quan s’ajunten la fam i les ganes de menjar. A la porta de la Taula Eix Pere IV va trucar a la plataforma d’art al carrer Rebobinart per oferir-li el projecte Dóna la cara pel teu barri, ja assajat a petita escala a l’Hospitalet. Amor a primera ­vista.     

Porta freda    

  

«Pintar veïns en persianes fa que la gent senti l’espai com si fos propi –diu Marc García, creatiu de Rebobinart–. ‘És el nostre carrer i el canviarem com sigui’,  criden els retrats».

    Dir-ho és més fàcil que fer-ho.

    Primer s’han de fotografiar els veïns. Per a això la Taula Eix Pere IV munta quan pot photocalls al barri. Després s’ha de convèncer els propietaris de locals comercials que cedeixin la persiana. «Al principi era porta freda pura i dura. Quan ja hi havia uns quants cares pintades va començar a ser més fàcil», diu Jordi Callejón, membre de l’entitat. Per últim, entren en acció els artistes. «Aquí són artesans al servei d’un pla i ells prefereixen l’obra personal. Però diria que la potència social d’aquest treball els gratifica», diu García.

    Almenys s’indignen quan veuen que el grafiter Bloc ha tapat amb una bombolla amb el seu nom el retrat d’una àvia fet per Lux, una de l’equip. «Això no quedarà així», diu Bubblegum. «Tornaré a pintar-la. Així practico més», diu Lux.

    Les primeres cares de veïns en persianes de Pere IV es van fer el 2014, però el gruix s’ha fet en les últimes setmanes. N’hi ha al voltant de 50. Tot legal, eh, amb permís de propietaris i ajuntament.

    N’hi ha al bar Catalunya, una institució propietat dels germans Soler amb un interior que també val la pena veure: dosificadors de licors i una gran fotografia mural de la plaça de Catalunya el 1962.

    N’hi ha al bar Cañón, amb un interior de la mateixa categoria que l’anterior: un fresc representa Agustina d’Aragó amb el preceptiu canyó. «Quan vaig agafar el bar fa dos anys i mig volia treure’l, però a la gent li crida l’atenció, té història i ben mirat fins i tot encant», diu Àngels Lozano, la propietària. Que afegeix: «Un dia va venir  l’home que està pintat en una persiana. ‘¿L’hi abaixo?’, li vaig preguntar. ‘No fa falta. Em veig cada dia al mirall. Només he vingut a presentar-me’, em va respondre».

    N’hi ha al bar Llacuna, d’Àlvar Soler, res a veure amb els Soler del Catalunya. «En una festa d’aniversari on vaig portar el meu fill vaig coincidir amb el de la Taula Eix Pere IV que em va visitar per explicar-me la iniciativa i li vaig dir que endavant. La seva filla va a la mateixa escola que el meu», explica. Més barri impossible.

La vorera és una gimcana

Raquel Escurriol està retratada amb la seva mare, Nicol Martínez, i la seva filla, Nura Anglada, a la persiana d’un local comercial tancat. Recorda: són el 40%. Nascuda a Sagrada Família, viu des de fa dos anys en un pis de protecció oficial de Roc Boronat i l’admira la força associativa del Poblenou. «Les persianes pintades reclamen que es millori Pere IV tenint-nos en compte», diu. Anar amb el cotxet de la Nura per la malmesa vorera és una gimcana.

    Erika Agustín està retratada en una persiana del citat Catalunya. El bar sempre estava obert quan passava per davant i no s’havia vist fins que va quedar amb la fotògrafa del diari. «Em feia vergonya demanar que abaixessin la persiana», diu. «D’aquesta manera els veïns pressionem des del carrer les 24 hores».

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

    En fi: «Ara Pere IV és un carrer fantasma però els veïns existeixen i es fan sentir», diu Callejón. Les persianes parlen.

    García opina que quan els retrats hagin complert la seva funció s’hauran d’esborrar. Així que espera que els veïns no se n’enamorin tant com els presos de Quatre Camins amb el mur que van pintar amb l’ajuda de Rebobinart. «El director ens va trucar per tornar a pintar-lo un temps després. Els reclusos li van dir que li muntaven un motí si es tocava. El mur que els priva de llibertat és també el mur del dia que van ser lliures».