Sempre es retorna al primer amor

Després de tres dècades de no ensenyar a ningú el que feia, Manel Valls (Barcelona, 1952), pintor i moltes altres coses (l'home, com se sol dir, ha fet tots els papers de l'auca), va inaugurar fa uns dies a la galeria H2O del carrer de Verdi una exposició titulada com una cançó de Paolo Conte, Via con me. Es tracta d'una sèrie de quadros ultra coloristes -postimpressionisme amb influències pop, diu ell- de petit format que ha pintat al llarg de l'últim any i mig a preu fet, amb la mateixa actitud compulsiva i entregada que ha adoptat en tot el que ha fet des que el conec, que ja fa temps, per cert.

A mi m'encanta Paolo Conte, i Via con me és una de les seves millors cançons -encara que el meu natural melancòlic em porta més cap a Genova per noi-, però la cançó que em venia al cap mentre deambulava per la galeria la tarda de la inauguració és aquella, el títol de la qual he oblidat, en què el narrador assegura que sempre retornem al primer amor. Suposo que perquè la pintura va ser el primer amor del nostre home, com ell mateix reconeix: «Als 16 anys vaig veure una exposició de Miró i va ser com una epifania. En aquell moment vaig decidir que volia ser pintor».

Quan el vaig conèixer a finals dels 70 del segle passat, el Manel pintava i compartia estudi amb el seu amic Fernando Megías, però ja havia passat per una etapa conceptual i fins i tot havia dirigit una galeria d'art, la mítica G, després de substituir José María Martí Font, figura senyera de l'underground barceloní i excorresponsal a França i Alemanya d'El País. Sempre amb un ull a la taquilla, el Manel havia posat en marxa, a mitges amb Carlos Pazos, els Bailes selectos, unes vetllades retro que se celebraven a l'avui extint Saló Cibeles i que congregaven cada cap de setmana el millor de cada casa per emborratxar-se als sons de l'orquestra de Raúl del Castillo, del primer Ricardo Solfa o del també desaparegut Jordi Farràs, més conegut com La Voss del Trópico. Durant unes quantes temporades, els Bailes selectos van ser una fàbrica de bitllets que després eren sàviament invertits a Bocaccio i altres centres d'esbargiment pel Manel i el Carlos, en benefici dels happy few (¿oi que sona més bé que gorrers?) del seu cercle íntim, entre els quals figurava un servidor. El Carlos insisteix que una nit em va passar un feix de bitllets a Bocaccio perquè els hi guardés i que jo els vaig llançar en l'aire i es va crear un tumult sensacional (la qual cosa deu ser certa perquè no la recordo).

Després del Cibeles, el Manel es va dedicar a fer de productor cinematogràfic, recorrent una vegada més a aquell admirable desvergonyiment que ha marcat tota la seva vida i al qual, temo, no va tenir més remei que recórrer per tirar endavant: jo l'havia confós amb un burgès de l'Eixample, però de seguida vaig descobrir que el seu pare es guanyava la vida enllustrant sabates i que quan la jornada havia anat malament, el petit Manelet era enviat a sopar a casa d'una tieta: l'educació ideal del supervivent, que és el que sempre he considerat que és el meu amic. Un supervivent amb una capacitat de generar entusiasme fenomenal: formar part del seu cercle no et garantia la fama i la fortuna, però sí una diversió il·limitada, fruit d'una peculiar barreja de projectes estimulants que no es complien, plans possibilistes que de vegades sí i de vegades no i alguna o altra idea de bomber. Durant una època va tenir un bar a Gràcia, El cafè del sol, i allà, o al veí Envalira, et citava per explicar-te el seu pròxim projecte, sovint irrealitzable i sempre divertit, en el qual, per descomptat, ja t'havia inclòs. Pot ser que amb el Manel un no arribés mai enlloc, però és la manera més divertida de no arribar enlloc que jo hagi conegut mai.

Reinventar-se

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

Quan va acabar amb el cinema (o el cinema va acabar amb ell), el Manel no es va donar per vençut. No ho fa mai. La frase de la ranxera Porque sé que de este golpe ya no voy a levantarme, no es va escriure per a ell. Després d'un període especialment negre de la seva existència, quan els amics ens pensàvem que pintar a mà figuretes de sant Pancraç era el pas previ a la mort civil (i potser també física), el Manel es va reinventar com a escriptor de literatura infantil, va agafar una agent i es va posar a guanyar diners, i ara té al calaix una novel·la políciaca que potser veurà la llum.

Ha retornat a la pintura, el primer amor de la seva vida, i jo el vaig veure molt il·lusionat en aquest sentit. La constància no ha figurat mai entre les seves virtuts, cosa irritant en altres, però que en ell és tota una senya d'identitat. El supervivent Valls és un gran tastaolletes, però no un frívol. A mi va ser la primera persona que em va parlar de Marcel Duchamp i encara recordo la brillantor del discurs. No sé quina serà la pròxima reencarnació de Manel Valls, però ara és pintor. De moment, és clar.