El pecat original del creuerisme

L'any 2001 va tenir molt poc de l'odissea espacial que el 1968 va preveure Stanley Kubrick. El 1984 tampoc va ser la distopia que el 1949 va publicar George Orwell. Dimecres que ve, 21 d'octubre del 2015, és una altra data mítica, en aquest cas del cine comercial. És el dia del futur al qual, a la trilogia de Robert Zemeckis, viatja Marty McFly gràcies al condensador de fluzo, on descobreix els monopatins voladors, la realitat 3D sense ulleres, les sabatilles que s'ajusten soles al peu i que els Chicago Cubs guanyaran les World Series de beisbol, cosa que no han aconseguit des del 1908 i que, ¡glups!, sembla que aquest any podrien aconseguir després que dilluns vencessin els Cardinals. Una inquietant profecia autocomplerta. Però com que aquests dies es parlarà tant de Regreso al futuro com del prucés (bé, potser tant no), el que a continuació ve és un viatge cap enrere, al 1985, precisament a la data de la qual provenia el protagonista de Regreso al futuro i, concretament a una cosa que aquell any va succeir a Barcelona, que va passar llavors inadvertida i que, segons com es miri, bé es podria considerar el pecat original que va portar la ciutat a ser el que és avui, la Babilònia del creuerisme mediterrani.

La majoria deu recordar Vacaciones en el mar, una de les sèries més populars dels 80. Vist amb la perspectiva seriòfila d'avui, aquell producte televisiu era una mica embafador, però l'estructura era magistral. Hi havia un nucli central de protagonistes, però l'aire narratiu corria fresc gràcies al fet que el vaixell, The Pacific Princess, carregava passatge en cada port, cosa que donava peu al fet que pugessin a bord estrelles famoses de Hollywood, que donaven vida als capítols, per molt predictibles que fossin. Allò va ser una arca de Noè de velles glòries i joves promeses. Hi van passar, entre molts altres i agafats a l'atzar, Lana Turner, Tom Hanks, Andy Warhol, Vincent Price, Lillian Gish, Courtney Cox i fins i tot els Village People al complet. El que interessa ara, però, són els capítols 22 i 23 de la novena temporada de la sèrie, rodats a Barcelona, amb Lorenzo Lamas en el paper del nét, és clar, d'un torero.

Clímax flamenc

En la majoria dels capítols l'acció transcorria al vaixell, com aquell en què, en un encantament televisiu, les angelines Kate Jackson, Jaclyn Smith i Farrah Fawcett resolien un dels seus casos a les ordres de Charlie, però el de Barcelona, no. Val la pena revisitar-lo. Està disponible, per poc que es busqui, a internet. El capità Merrill Stubing, el bàrman Isaac Washington, el doctor Adam Bricker i la relacions públiques Julie McCoy es passegen per la Barcelona preolímpica i descobreixen el que era llavors aquesta urbs, una ciutat sense turistes. En una de les primeres escenes fins i tot es veu la popa de la rèplica de la caravel·la de Cristòfol Colom que durant anys va lluir atracada al costat de les golondrines del port. Els plans de la Rambla i el parc Güell estan rodats a l'estil del cine amateur, amb els transeünts mirant a la càmera, a veure què passa. El clímax arriba amb la inevitable exhibició de flamenc: el palmero de l'esquerra és un llavors desconegut Chiquito de la Calzada.

Notícies relacionades

Trobada una quilla a la Ciutadella que podria ser d’un altre vaixell medieval

Detectades obres il·legals en una reforma de Consell de Cent

És natural, després d'haver vist el capítol, sospitar de seguida que les companyies navilieres transatlàntiques, a les quals tant va perjudicar als 70 la irrupció del Jumbo gegant en l'aviació comercial, veien en Vacaciones en el mar un mitjà a través del qual promocionar la seva aposta pel creuer no com a mitjà de transport, sinó com a destí.

El més semblant a una experiència creuerista que fins al 1985 havia tingut Barcelona va ser l'arribada a partir del 1951 de la Sisena Flota dels Estats Units, que tant va fer perquè ressorgís el llavors musti negoci de la prostitució local, matèria que fins i tot va donar per a un estupendíssim llibre a Xavier Theros. Després van arribar els Jocs, i el més còmode és dir que aquell va ser el quilòmetre zero de la conversió de Barcelona en la capital indiscutible del creuerisme mediterrani, però, què carai, el que ve de gust és dir que en realitat va ser el 1985, quan McFlay viatjava al futur i The Pacific Pricess atracava a la ciutat.