BARCELONEJANT
Un sincer homenatge al Satanassa
Rafa Satanassa, la mare que va fer possible el Satanassa, a la cocteleria 015 que actualment regenta al carrer de Muntaner. /
El record del que va ser la gauche divine continua indeleble gràcies a les fotos de Maspons, Miserachs, Pomés i Colita. La movida madrileña era més que música, i això ho van retratar amb una complicitat inestimable Pablo Pérez Mínguez i Alberto García-Alix. A Nova York, la mirada fotogràfica de Tod Papageorge va ser indispensable per elevar Studio 54 als altars de la nit, igual que David Godlis, sense cap més eina que una Leica i diversos rotllos de pel·lícula Kodak Tri-X, va convertir la fototeca del bar CBGB en les coves d'Altamira del punk novaiorquès. El repàs podria continuar fins a avorrir, però sempre hi faltaria el Satanassa, del qual es pot afirmar, per què no, que ha sigut un dels locals més transcendentals de la història recent de la ciutat, la incubadora de modes posteriors, sempre una disbauxa, un antre en el qual va estar a un punt d'entrar l'avui rei d'Espanya, Felip VI, quan encara era príncep i anava amb uns amics per l'Eixample, però els escortes l'hi van desaconsellar i, pobre, es va quedar sense saber què és una reinona i es va haver de conformar amb un entrepà de La Flauta. Però resulta que el Satanassa no va tenir qui el retratés, ni un Ventura Pons que expliqués la seva història com la d'Ocaña, així que, heus aquí un improvisat i sincer homenatge.
Per arribar a la meta desitjada s'ha de fer primer allò que tant detestava l'escriptor Arthur Koestler, que tip que alguns lectors no es conformessin de llegir les seves obres, sinó que a més el volguessin conèixer, va pronunciar una frase que ha acabat per ser cèlebre. «És com si t'agrada el foie i anheles poder saludar personalment l'oca». Doncs, sense ànim d'ofendre, amb tot l'afecte, en aquesta història aquí l'oca és Rafa Satanassa, perquè aquest és el cognom que li ha quedat des que l'11 d'agost de 1989 va tenir la feliç idea d'inaugurar un local amb aquest nom. «Jo volia que en realitat es digués El coño de tu prima, però em va semblar que Barcelona encara no hi estava preparada». Ho va fer anys més tard, en part gràcies a tot el que va passar en aquells no gaire grans baixos del número 27 del carrer d'Aribau.
«L'obertura va coincidir amb el final de la moda de l'acid house. Al Satanassa volíem fer alguna cosa diferent. Saltar d'un tema a un altre, de la música negra per ballar a una copla, després a Raffaella Carrà o Las Grecas. Així va néixer la música petarda. Molt aviat ens van copiar». De punxadiscos a vegades hi havia David Gil, actor inclassificable. «El vaig conèixer una nit a Distrito Distinto i li vaig preguntar què li agradaria fer al Satanassa. Em va dir que volia ser el dj, però no en tenia ni puta idea». Encara riu, però aquella permanent improvisació era la fórmula secreta de l'èxit. «Un dia es va avariar l'aire condicionat, així que vam regar els clients amb les ampolles d'aigua». Va ser la primera festa de l'aigua. Un altre dia, els components de la Fura del Baus es van penjar de la primera decoració del local i se la van carregar. La següent va ser millor. «Miquel Barceló em deia que aquelles escultures que ens inventàvem les havíem de portar a Nova York i exposar-les, que arrasaríem». Qui sap. La qüestió és que el Satanassa es va posar en boca de tothom. Allà hi ballava Javier Bardem sense samarreta, Jean Paul Gaultier n'era un client habitual, Alaska era com de la casa, diuen que Jimmy Somerville s'ho va passar teta més d'una nit, i als lavabos, mentrestant, Sergio Satanassa (un altre que va canviar de cognom) posava els fonaments del moviment drag queen barceloní. Vaja, que només hi faltava el príncep d'Astúries.
Al Satanassa, pero, no s'hi anava perquè hi anessin els famosos. Els famosos hi anaven perquè hi anava la gent, perquè hi havia una gairebé ecumènica trobada de senyores amb abric de visó, jovenetes rialleres, algun encorbatat, heteros amb més ganes de ballar que no pas de lligar i, per descomptat, molts homosexuals, pràcticament tot el fons d'armari de la ciutat.
L'embrió del Gaixample
Un any es van treure de la màniga la carrera de talons i al següent, en un circense encara més difícil, van organitzar la més febril de les processons de setmana santa, amb un Crist que era una noia i una verge amb barba. «Primer vam passar per l'Este bar a recollir les bigotudes amb faldilles i, després, entre saetes, vam desfilar fins al Martins». Evidentment queda clar que el Satanassa va ser, juntament amb un parell més de locals, l'embrió del que la revista madrilenya Shangay va batejar després com el Gaixample, marca avui de fama internacional que les autoritats turístiques cuiden com en Jack regava les seves mongetes màgiques, a la recerca d'un antinatural gegantisme. Però aquesta ja és una altra història. Així que, només per allò de tornar al punt de partida, és una llàstima que ningú dediqués el seu art a retratar aquell bar excepcional. Una gran llàstima.
