Contra la piqueta, memòria

La piqueta ha acabat amb un treball de Josep Lluís Sert: l'interior de la Galeria Joan Prats. Ho explicava El País el 9 d'agost. Adéu al terra tèxtil continu, a les parets d'arestes arrodonides i a l'absència de portes. Adéu a un altre racó de la Barcelona botiguera d'abans. I adéu a part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Res de nou sota el sol. Ara li ha tocat a la Galeria Joan Prats. Com abans li va tocar a la Filatèlia Monge i abans d'abans al bar Muy Buenas. Una pena, sí. Però el turisme i la franquícia manen en aquesta ciutat cada vegada menys barcelonina i cada vegada més globalitzada.

¿Patrimonialment més pobre? També. Però és el que hi ha. I encara n'hi ha més. Perquè l'enderrocament d'una part de la memòria pètria de l'arquitecte racionalista no significa només el final del local de la Rambla Catalunya tal com el coneixíem. També és la mort d'una idea romàntica, la que va portar un barreter, Joan Prats (1891-1970), a unir el seu ofici amb el millor art del segle XX; i a un galerista, Joan de Muga, a honrar-lo batejant amb el seu nom la botiga quan l'establiment va mutar a galeria. La Joan Prats havia sigut barreteria abans que sala d'art i sempre va ser refugi de creadors. També en l'última etapa, quan, el 2014, traslladada la galeria al carrer de Balmes, es va instal·lar al local la boutique Isabel de Pedro. Fins i tot llavors, amb l'interior de Sert encara construït, l'art, en forma d'exposició fotogràfica, menjava espai a la moda. Punt final. A la tardor, el local renaixerà amb l'uniforme impersonal que llueix qualsevol botiga de sport wear -això anuncien- que mereixi aquest nom. Fi d'etapa.

Calder, a l'aparador

D'una etapa que va començar fa dècades, quan els homes entraven al local per la porta noucentista -traslladada a la rambla de Catalunya des del carrer de Ferran, on va obrir la botiga original- buscant protegir els seus caps. Llavors a l'aparador, juntaent amb els barrets, lluïa un mòbil d'Alexander Calder i a la rebotiga, Joan Miró travessava capses amb una cullera per crear Rellotge del vent. ¿Surrealista? Gens ni mica, si se sap que Prats va ser, a més de barreter, mecenes, col·leccionista i promotor cultural. A l'ofici hi va arribar per tradició familiar, a l'art per vocació. Encara que va abandonar. La mort del seu pare el va obligar a agafar les regnes del negoci. Així, en lloc de crear es va dedicar a recolzar i promocionar altres artistes, Miró, sobretot, amb qui va mantenir una amistat incondicional tota la vida.

És seva, també, part de la paternitat intel·lectual de la fundació dedicada al pintor i van ser seus els diners que van finançar la Sèrie Barcelona quan Miró va tornar després de la guerra. Va fundar el grup ADLAN (Amics de l'Art Nou) el 1932 i el 34 va realitzar amb Sert el mític número de la revista D'Ací i d'Allà que reproduïa Kandinsky, Brancusi, Rousseau i una infinitat de mestres del segle XX. L'activisme cultural del barreter Prats va seguir amb la seva participació en el Pavelló de la República del 37, la seva implicació en el naixement de Dau al Set i la seva voluntat perquè Joan Brossa estrenés la seva primera obra de teatre. Un currículum que fa caure d'esquena. I un homenatge d'altura, el que li van retre els De Muga el 1976.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

Prats va morir i la barreteria va tancar. Però per poc temps: «Vam decidir d'acord amb la família Prats agafar el local i transformar-lo en galeria», explica Joan de Muga, que es va convertir en el marxant de reconeguts artistes, entre ells, Albert Ràfols-Casamada, protagonista d'una altra de les pèrdues patrimonials d'aquest estiu. «Polígrafa va deixar de ser impremta i es va convertir en editorial perquè Prats va convèncer el meu pare perquè edités la col·lecció Fotoscop de Joaquim Gomis. Ens va introduir en el món de l'art». Així que la barreteria es va convertir en galeria honrant, amb el nom, la memòria del promotor cultural i amb una exposició inaugural, Presència de Joan Prats, les seves iniciatives en pro de la creació.

Prats, Miró i De Muga. Hi faltava Sert. Va aparèixer. L'arquitecte es va encarregar del disseny interior de la galeria respectant, és clar, la façana noucentista, l'única cosa que avui segueix construïda. «Va ser més un acord d'amistat que no pas econòmic», recorda el galerista que afirma sentir-se «molest» però «impotent» davant l'enderrocament. «S'enyora el local històric però l'espai actual de la galeria és més contemporani». Ja se sap, no es pot viure del passat i el futur de la Joan Prats és a Balmes. El que està per veure és si el patrimoni d'aquesta ciutat té futur més enllà de la piqueta.