On les estrelles neixen

Fa molts, molts anys, en una Barcelona molt diferent de l'actual, hi va haver un local de varietats anomenat La Bodega Bohemia que va funcionar ininterrompudament entre el 1940 i el 1998. No sé com devia ser en els orígens, però quan jo el vaig descobrir als 80 -després de resistir-m'hi molt perquè m'ho vaig ensumar- era un tuguri decadent freqüentat per senyorets burgesos que baixaven al carrer de Lancaster a encanallar-se i a riure-se'n dels pobres desgraciats que hi actuaven, a qui se suposava un passat rutilant que, probablement, no va existir mai.

El meu amic Carles Prats, que sempre ha tingut un sentit de l'humor molt peculiar, anava a La Bodega Bohemia per veure-hi actuar el cantant de tangos Gardel España, que el fascinava especialment des de la nit que se li va confiar i li va deixar anar aquesta frase immortal: «On Gardel no arriba, jo hi florejo». Gardel España anava pulcrament vestit amb esmòquing, però duia xiruques, molt adequades, intueixo, per fer fora a puntades algun client dropo, ja que l'home compatibilitzava l'escenari amb el càrrec de porter del local.

La primera i única vegada que vaig visitar La Bodega Bohemia no hi actuava Gardel España, però sí una velleta molt pintada que cantava cuplets amb tota mena de ganyotes picardioses entre les riallades del respectable, incapaç de sentir la més mínima compassió per aquella pobra pertorbada, clarament a les últimes. Jo em sentia com en un quadro de Solana, amics. Hi vaig arribar borratxo i en vaig sortir sobri, deprimit i patint per la velleta, els seus torturadors i l'espècie humana en general. No vaig tornar mai a La Bodega Bohemia, però encara en recordo el rètol il·luminat de l'entrada, en què, sota el nom de l'establiment, hi brillava la sarcàstica llegenda On les estrelles neixen. Suposo que ocupava menys espai que On els fracassats esperen l'arribada de la Parca. Lògicament, no vaig lamentar el tancament del local el 1998 ni la demolició de l'edifici el 2002. Només sento no haver pogut comprovar si era cert allò que on Gardel no arribava, Gardel España hi florejava, però crec que ho superaré.

El que no vaig tenir en compte en el seu moment és que hi ha esperits molt difícils de matar. Pots tancar-los el local on es reuneixen i fins i tot fer-los caure l'edifici a sobre, però alguns són el que no mor mai, el que espera pacientment la resurrecció, conscient que algun dia apareixerà algú que el troba a faltar i el convocarà. En el cas de La Bodega Bohemia, l'equivalent del que desperta Dràcula amb una mica de la seva sang és l'ínclit Toni Rovira. En el seu programa de 25TV Toni Rovira y tú, el fantasma del carrer de Lancaster hi viu moments de glòria cada setmana, de dilluns a dijous. S'ha de conformar amb un plató minúscul i amb algunes estrelles de debò, però gairebé totes les actuacions de Toni Rovira y tú se situen dins del més estricte friquisme.

Éssers estrafolaris

Notícies relacionades

Trobades 39 tombes de l’antic cementiri jueu de Montjuïc

Collboni té en estudi 21 dels 30 interiors d’illa que va prometre

I és que Toni mai et decep: ha acollit el xiulador dels 60 Kurt (ara Curro) Savoy, ha recollit a la Rambla personatges als quals no haurien deixat actuar ni a La Bodega Bohemia, li ha proporcionat a Josmar una segona llar, té en nòmina un pianista i un vident, omple el plató d'éssers estrafolaris, preferentment de la tercera edat, i ha fet un fitxatge colossal amb Las Gemelas, dos iaios idèntics, coberts de plomes i purpurina, que fan com que ballen i canten i que algú menys compassiu que Toni hauria tancat en una residència fa una dècada: un està un pèl sord i l'altre llueix una permanent expressió d'estupor, com si no sabés ben bé on és, però desentès del seu deplorable estat, Toni els fa sortir de tant en tant a moure l'esquelet. Jo crec que si un dia pateixen un infart en directe, ell mateix els aplicarà el desfibril·lador tot cridant ¡¡L'espectacle ha de continuar, vells xarucs!!

¿Estic dient que en Toni Rovira y tú no hi ha per on agafar-lo? ¡I ara! Jo m'hi enganxo en tots els meus zàpings i disfruto més que ningú d'aquella poesia del fang que ens ofereix cada nit el senyor Rovira, de vegades en persona, com quan es llança a declamar aquells monòlegs seus davant una càmera que es balanceja i ens diu que ens hem d'estimar, respectar i tolerar els uns als altres. Al sofà de casa s'hi passa menys vergonya que en un local tronat, i a més  a més hi ha alguna cosa que em fascina en aquest discret horror que m'ofereix Toni. Mai em quedaria a viure al seu món, però m'encanta visitar-lo sabent que puc tornar al meu en qualsevol moment. A Toni Rovira y tú ningú se'n riu de ningú i hi impera el respecte. I això deu fer molt feliç l'esperit de La Bodega Bohemia, amb tot el que va haver d'aguantar el pobre en el passat d'aquella colla de senyorets grollers.