El japonès que estimava Gaudí

Tot i que gesticula al parlar, riu sorollosament i encaixa la mà amb força, Hiroya Tanaka és japonès. El delata el nom, és clar, i la seva tendència per les targetes de presentació. Però el que més clar deixa la seva procedència és la seva admiració, gairebé obsessió, per Gaudí, a qui persegueix des de fa gairebé quatre dècades. Una cacera, la de l'arquitecte modernista, que Tanaka no fa a la manera tradicional dels seus compatriotes: càmera fotogràfica en mà, sinó amb paper i llapis. No en va, seus són els plànols, alçats, axonometries, perspectives, etcètera, de 10 de les principals obres firmades per l'arquitecte de Reus. Documentació de la qual Gaudí va prescindir tant com va poder, ja que en tenia prou amb les seves maquetes tridimensionals per aixecar el seu art. Per alguna cosa era un geni.

Un geni malgrat el qual, o gràcies al qual, Tanaka es va fer arquitecte. Va ser després de veure una imatge de la Sagrada Família en un llibre d'història: «Vaig pensar, ¡¿què és això?! ¡¿És un edifici o és una escultura?! Era molt diferent. Així vaig començar a fixar-me en Gaudí». De manera que quan va poder, l'estudiant universitari es va plantar a Barcelona, al davant de la façana del Naixement de la catedral gaudiniana, i amb això gairebé renuncia a la seva carrera: «Em va impressionar i em va desesperar. ¿Ser arquitecte significava fer aquells edificis? ¡Impossible! Va ser un impacte».

Però Tanaka va perseverar i ara pot brandar amb orgull el seu doctorat en arquitectura i, el que és més important per a ell, la seva unció com a hereu del gran expert en aquests temes: Joan Bassegoda. El que va ser director de la Reial Càtedra Gaudí durant 32 anys va deixar escrit davant notari que el japonès era el seu «continuador i deixeble», a més de «la persona ideal per divulgar àmpliament l'esperit, la tecnologia, la dignitat i la humanitat de Gaudí». Déu n'hi do. I no només això. També va assegurar que els seus treballs «són la via ideal per comprendre l'obra de Gaudí i són, alhora, pulcres i sàvies obres d'art en si mateixes». Art que Tanaka exposa al Col·legi d'Aparelladors de Barcelona sota el títol Mesura, dibuix i Gaudí. Ho explica amb enorme orgull.

Però el camí fins al reconeixement -i la divulgació, la mostra és només un dels projectes a curt termini que té el japonès- va tenir uns principis difícils. Amb tres anys d'experiència laboral a Osaka sota el braç i un milió de iens a la butxaca, Tanaka va decidir instal·lar-se, el 1981, a Barcelona per investigar l'obra del català. «No podia treure'm Gaudí del cap i em vaig adonar que l'arquitectura del meu país no era el meu objectiu». El capital, tot i que l'havia de mantenir durant tres anys, va durar el que dura una passejada per una Rambla plena de carteristes. Però no es va desanimar. Pitjor era no conèixer l'idioma: «Sense saber com començar, m'asseia a meditar al parc Güell». Llavors, per a sort seva, l'entrada era gratuïta i els vigilants no perseguien jubilats sospitosos d'exercir de guies dels seus amics. I això li va permetre fer, sense obstacles, l'única cosa que sabia fer: prendre mesures de les escales del parc i plasmar-les en paper.

Dibuixos de cinc metres

Notícies relacionades

BCN dona llum verda a les obres de la Biblioteca Provincial

Retirats un 30% dels anuncis de pisos de lloguer

Després van venir els plànols de la Casa Batlló, una beca del Ministeri d'Afers Estrangers i el suport de la Càtedra Gaudí. Tot un alleujament per a Tanaka, i per al seu germà, que l'ajudava econòmicament des de Tòquio. Ja instal·lat, va continuar amb els plànols de la Pedrera, la Finca Güell, el Capricho, les Teresianes, la Casa Calvet... I la Sagrada Família. La perspectiva de la façana del Naixement li va costar cinc anys de treball i tres metres de paper. Més de cinc n'ocupa la del parc Güell, en la qual l'arquitecte va invertir gairebé una dècada.

Però encara que sembli increïble, cap de les dues encapçala el seu rànquing de preferències gaudinianes. Per sobre de totes hi regna la Colònia Güell, en els plànols de la qual encara treballa. I ho fa in situ. És l'únic japonès que davant Gaudí branda un llapis en lloc d'una càmera.