Armandine, l'escàndol i la ciclista

No cada dia se li pot esmenar la plana a la Viquipèdia, que té una infal·libilitat, sembla, més gran que la de la mateixa Enciclopèdia Britànica. Diu la ciberbíblia que al capitell esquerre de l'entrada principal de la Casa Macaya s'aprecia la figura d'un ciclista, i que aquest ciclista és Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte que va projectar el bonic palau situat al 108 del passeig de Sant Joan, a prop de la Diagonal. I que està allà perquè l'escultor encarregat de l'ornament va voler homenatjar el tràfec diari de l'arquitecte sobre dues rodes: de la Casa Macaya a la Casa Amatller, que també és una insigne obra seva, al passeig de Gràcia. I d'això res. Hi ha en aquell capitell un ciclista, efectivament, però no és qui diu la Viquipèdia. I si resulta que a la ciutat ve algú amb informació de primera mà en aquest sentit i la comparteix amb entusiasme, doncs a parar l'orella.

Danielle Baudot Laksine passa dels 70 anys i el seu vigor ja el voldrien moltes bicicletes. Va formar part del centenar de membres del clan Macaya que es van reunir la setmana passada al palau que porta el seu nom (Palau Macaya de l'Obra Social La Caixa, segons es diu al segle XXI) per la presentació (en privat, si és que això és possible quan són tants) de la Incompletísima y dispar historia de nuestros Macaya y de las familias de sus cónyuges. Com a títol no és gaire comercial, encara que deixa entreveure la broma del laboriosíssim autor del volum, José Macaya, besnét del patriarca, Román Macaya Gibert.El cognom, que potser no diu gran cosa avui, era pura flor i nata de la noblesa barcelonina fa poc més d'un segle (entre moltes altres coses, donava nom a la Copa Macaya, primer trofeu que va guanyar el Barça en la seva història, el 1902). Román Macaya (1843-1923), acabalat empresari que tocava diversos pals, havia fet una fortuna amb el cotó a Amèrica. Es feia amb el rei Alfons XIII i va construir el ferrocarril de Monistrol a Montserrat i el funicular de Vallvidrera. Era un home de món i un peix gros, en suma, i el 1898 va encarregar a Puig i Cadafalch la mansió del passeig de Sant Joan. Aleshores estava casat amb Carmen Sanmartí, amb qui va tenir dos i fills abans d'enviudar, el 1904. «Aquell any, uns anarquistes van tirar una bomba a la casa. Román se'n va anar a París, va conèixer Armandine i va ser un amor a primera vista. El 1905 s'hi va casar i va ser una altra bomba a la ciutat», recorda sense cap drama Danielle Baudot Laksine, erigida en notària del llunyà culebró.

Armandine -la seva àvia- tenia 18 anys quan va arribar a Barcelona per casar-se amb Román, que superava els 60. L'enllaç «va ser un escàndol» en la vida social i familiar (els germans de Román s'hi oposaven furibundament), i les publicacions de l'època no van deixar de treure-hi suc. Contra tot pronòstic, el matrimoni va durar. «Va ser un amor boig de tots dos. Quan va morir el meu avi, el 1923, després de 18 anys casats, la meva àvia no va voler saber res d'altres homes. Només tenia 36 anys i es podia haver tornat a casar, però deia que ningú arribava a la sola de la sabata del seu Román». Només Gertrudis, una germana del patriarca, va encaixar el terratrèmol de la bella, ben plantada i resolta Armandine. «La meva àvia tenia molt caràcter, era molt divertida i es va sobreposar a tot. Ara podem riure'ns-en d'aquella moralitat», reflexiona la menuda Danielle, que pinta (el seu pare va ser dentista de Picasso a la Costa Blava) i ha escrit dues obres sobre jueus supervivents de l'Holocaust.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Al pati de la Casa Macaya, després de l'amena presentació del llibre que ha servit l'enginyós Pepe, un centenar de Macayas s'ajunten per a la foto històrica. Molts ni es coneixien abans de l'acte. La mateixa Danielle descobreix que la seva filla que viu a Silicon Valley és veïna d'una cosina llunyana amb qui acaba de connectar entre la gentada familiar. Cap d'ells sap si la venda del palauet va ser un bon negoci. Va passar el 1914, quan l'economia ja anava de mal borràs. El poder colonial espanyol era història i acabava de començar el primer suïcidi d'Europa. Un industrial de Reus, Juan Vilella, va comprar la mansió, que des de 1947 pertany a La Caixa. I allà segueix, al capitell de l'esquerra, la figura ciclista, clarament una dona.

«A principis del segle XX -diu Danielle- vivia a Barcelona una francesa que feia classes de francès, era amiga de la meva àvia. Anava sempre en bicicleta, allò era inusual en aquell moment i al meu avi li va agradar. Per això va encarregar a l'escultor que li fes aquest homenatge».