barceloneJANT

La 'n' geminada que va venir de l'H

L’humor de Raúl Alcaraz sobre la pronunciació del català a l’Hospitalet de Llobregat. / YOUTUBE / RAÚL ALCARAZ

3
Es llegeix en minuts
ELOY CARRASCO

Que el carrer van sempre al davant dels que hi posen ordre ho saben fins i tot els alcaldes més desmemoriats, i als de la llengua catalana se'ls ha anticipat un veí de l'Hospitalet, humorista per a més inri, amb una invenció que ha fet fortuna de mòbil en mòbil, que és com es fan les fortunes avui. Raúl Alcaraz, nascut al naranjitesc 1982, és dels que escuren el plat de la parla popular, enganxen l'orella a les converses alienes, roben el que els sembla rutilant i finalment ho recol·loquen en el mercat per la via més a mà. Facebook, WhatsApp, el que sigui. Un perista del llenguatge.

Així va caçar el «primo Cal·lo», el que sap si això s'ha de «subil·lo o bajal·lo». Però això només era aplicar al castellà una grafia ja existent en català. Un gir meritori, no ho negarem, encara que faltava la traca, l'esclat d'una cosa completament nova. Va arribar amb l'ajuda de l'àvia Antonia, que a mitges amb el nét còmic va crear el viral del mes, potser del trimestre (les coses van molt veloces en aquest negociat, es consumeixen com mistos bojos): «Iaia, ¿estàs bé?» «No, 'me duelen las pien·nas». I si avui és dijous demà serà «vien·nes», encara que la senyora remata amb un repoliment «vierrrrnes» carregat d'erres de riure. Perquè és una broma, humor sorgit del moll de l'os d'una ciutat d'al·luvió, més barrejada que un gintònic dels d'avui. (És que no ha faltat el típic integrista que s'ho pren tot a la tremenda i ha vist tacat Pompeu Fabra. Excepcions).

Notícies relacionades

La n geminada és un producte genuí de l'Hospitalet i la vida li ha canviat una mica a Raúl Alcaraz. La gent el comença a reconèixer pel carrer, al seu barri li piquen la mà, li demanen fotos, fins i tot li passen per WhatsApp paròdies de la seva ocurrència, que a aquestes altures deu haver tingut més de 100.000 visionats en els diferents suports. És un xarnego de molt baixa intensitat, per no dir amb la xarnegadesa desactivada. Català, fill de catalans i nét de catalans per tot arreu menys per una, precisament l'àvia Antonia, de Jaén. Va ser casteller i ho serà tota la vida: s'està acabant de tatuar un tres de deu a l'esquena (sense tonteries: mida esquena) i a la cama esquerra llueix les xemeneies de Gaudí i un trencadís a tot color. Perquè va voler ser arquitecte fins que un dia va descobrir que la broma era la seva vocació i va decidir prendre-s'ho absolutament seriosament. «Jo havia estudiat Empresarials i treballava a Caixa Catalunya, al Prat». Allò li semblava «una pèrdua de temps» i va deixar la solidesa del futur encarrilat en amples rails pel filferro del ha ha ha, mercaderia inestable per naturalesa. «El que explicava els acudits, el graciós dels casaments, el que feia riure els que eren al meu costat sempre era jo». Es va posar a estudiar teatre, i al cap de poc a recórrer bars i pubs, la fusteria on es modelen aquestes taules; es va ficar a les trinxeres dels monologuistes -en conya, en conya, sempre s'ha d'esquivar una mica de metralla- i es va topar amb una mina d'or de la formació un estiu que va ser cambrer d'un xiringuito de Gavà. «Allà em vaig formar molt i vaig emmagatzemar molt material». I la seva ciutat. Aquest l'H en què «qualsevol pati de veïns sembla l'ONU». «La diferència amb la immigració de fa unes dècades -raona- només és una qüestió de quilòmetres. Ara vénen de més lluny».En quatre anys ha fet més de 400 actuacions. Sense res a dir no es quedarà aquest home que admira Rubianes, Faemino y Cansado, Gila, Dani Rovira Leo Harlem. Però l'objectiu és obtenir a les xarxes socials una visibilitat sense la qual «no ets ningú». Se'l pot trobar a totes: té web pròpia, Twitter, Facebook, canal a Youtube... La n geminada ha sigut una palanca formidable i el dia 26 d'abril afronta un examen per comprovar l'abast de l'impuls: actua amb Alberte Montes al Cercle Catòlic de l'Hospitalet.

Serà un diumenge, o sigui, dos dies després del vien·nes.