Franco i la 'Mare de Déu de la llet'

Intentar bussejar en la vida de Francisco Godia (Barcelona, 1921) és molt difícil. Amb prou feines n'hi ha notícies. Grans esqueles comunicant la seva mort, el 28 de novembre de 1990; un panegíric el 2010 a la revista del Casino de Madrid i ressenyes sobre els seus èxits com a pilot de fórmula 1, el millor que va tenir Espanya abans de l'arribada de Fernando Alonso i un dels últims gentlemen driver, que és el mateix que dir un dels últims rics aficionats al motor amb tal fortuna que els permetia participar en totes les carreres que els vingués de gust. Per saber-ne més coses cal recórrer a la biografia  (El deporte del poder) que, el 1991, Arcadi Espada i Jaume Boix van escriure de Juan Antonio Samaranch, amic de Godia i company d'aventures a la Barcelona de Porcioles, a l'ombra del qual i amb l'ajuda de Mariano Calviño, l'home del règim a Catalu-nya, els seus negocis van prosperar de forma espectacular. Entre els seus èxits: construir el primer túnel de peatge d'Espanya, el del Guadarrama; seure al consell del Banc de Madrid i presidir Cross. No en va, Godia presumia d'haver sigut l'oficial més jove de l'exèrcit franquista i a l'escriptori hi tenia el testament de Franco emmarcat en plata.

La voluntat política del dictador no era l'única cosa que exhibia al seu despatx: la Mare de Déu de la llet, de Llorenç Saragossà, l'acompanyava. La valorada taula gòtica era la joia de la seva col·lecció d'art. I fins a la setmana passada, la joia de la Fundació Godia, la institució creada el 1999 per la seva filla Liliana per honrar-ne la memòria. Dijous, quan mig país ja estava de vacances i l'altra meitat les començava, el centre va anunciar el  tancament. De manera que indagar sobre els motius del cessament d'activitat o el futur dels fons es presentava com una missió impossible enmig del sopor pasqual. I així va ser. La data va complir l'objectiu de fer passar la notícia com més desapercebuda millor, cosa, la discreció, que sempre ha buscat Liliana Godia, una de les dones més riques d'Espanya i que menys es prodiga a la premsa. O s'hi prodigava. Ja que els 5,7 milions que Hisenda li reclama per frau fiscal la porten, des del 2013,  regularment a les pàgines dels diaris, a més a més de conduir-la a la Ciutat de la Justícia.

Ahir, com des de fa dies, les portes del museu no es van obrir. Però cap cartell indicava el nou estatus del centre. Tampoc hi havia rastre de les cues que el 2008 van celebrar el trasllat de la fundació d'un pis del carrer de València a la casa Garriga Nogués. Un edifici d'estil eclèctic a la part més senyorial de l'Eixample que la família de banquers que li dóna nom va encarregar, el 1905, a l'arquitecte més valorat per l'elit catalana de llavors, o sigui Enric Sagnier. No és estrany, doncs, que en la construcció de l'edifici no s'hi mirés gens prim: ho exemplifiquen elements estructurals com les mènsules d'Eusebi Puig, els vitralls d'Antoni Rigalt i la gran escala de marbre. La casa, que després de domicili burgès va ser col·legi dels Sagrats Cors i Fundació Enciclopèdia Catalana, pot acabar acollint les exposicions de la Fundación Mapfre, cosa que la institució madrilenya no desmenteix.

Tampoc hi ha res segur sobre el futur de la col·lecció. Uns fons

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

-art medieval, pintura espanyola del XIX i ceràmica- que figuren entre els millors d'Espanya i que Godia va atresorar comprant, sobretot, col·leccions ja existents, una cosa menys arriscada que triar peces soltes per a un ull, com el seu, no versat en el tema. Les obres les va tenir a l'abast dels més pròxims al Conventet, edifici que va ser part del monestir de Pedralbes i que Godia va convertir en casa seva. Va ser així fins a la seva mort, quan la col·lecció es va dividir -literalment, ja que es van arribar a separar conjunts artístics per no minvar el valor crematístic de cap part- entre les dues filles, Carmen i Liliana.

Una de les més riques

Últimament Liliana, una de les més riques del país, ha venut obres menors, i alguna de no tan petita com el sorolla Vuelta de la pesca, que fa poc va subhastar per 2,9 milions. La ceràmica tot indica que tornarà a casa. I algunes veus apunten que la part romànica podria acabar cedida al MNAC per després, en un futur menys paupèrrim, comprar-la. Liliana ho faria, afirmen les mateixes veus, més per un canvi de gust -ara més contemporani-  que pels seus problemes amb el fisc. Tot i que no hi falta qui opina que, amb Hisenda als talons, la fundació deixa de tenir sentit.