Vinga, una aixecadeta

La pausa està a punt d'acabar i el capatàs ja s'ha posat davant el pas, i la seva intenció és comunicar-se amb els homes invisibles que porten l'artefacte a l'espatlla: els portants. «¡A mi m'agradaria dedicarli aquesta aixecadeta al pare d'un portant que està fotut!», crida, perquè tothom, els que hi ha al davant i els que estan més lluny, ho pugui sentir. Segur que hi ha una resposta, però només arriba a les seves orelles. «Aquesta aixecadeta és per al pare. ¡Per al Manuel, sí senyor, per al Manolito!». Es produeix un instant de suspensió del temps durant el qual el públic, els natzarens i les autoritats es queden mirant el pas com hipnotitzats, esperant la imminent i triomfal -això s'espera- aixecadeta. I ¡hop!, de sobte, el Jesús Natzarè més que aixecar-se fa un salt; aquesta és l'energia que li imprimeixen els portants. Per ­Manolo.

Després hi ha un moment d'acomodació -s'endevina que allà a sota hi passen coses-, i el pas torna a trontollar, senyal que avança. La processó baixa per l'avinguda del Bosc i mira amb desig el centenar de metres que la separen de la meta, és a dir, de la plaça de la Bòbila. Són gairebé les dues del migdia i la desfilada ha començat a les vuit. Però va tot bé. És Divendres Sant i és l'Hospitalet, i la Confraria 15+1 està a punt de posar el colofó a una altra processó triomfal.

El meu pare, el capatàs

Notícies relacionades

El pollastre fantasma de Lesseps s’enquista: el local de menjar ràpid que continua sense obrir tres anys després

Barcelona expedienta 34 terrasses i 93 apartaments a Ciutat Vella en tres mesos d’inspeccions

«Per ser capatàs s'ha de tenir una bona escola, algú que t'ensenyi bé l'ofici», explica David Segura en una altra pausa, una de les 30 o 40 que es fan durant les set hores de ­desfilada. A ell n'hi va ensenyar el seu pare -«el meu pare», diu ufanós-; que es diu Francisco. Segura fins fa set anys era portant, i que passar d'això a capatàs soni a ascens no significa que ­necessàriament ho sigui, o més ben dit: no significa que tothom ho vulgui fer. «Jo -diu Jesús Antequera, fiscal de pas- feia 19 anys que era portant, però per una lesió ara he de fer això». Ser allà, sota del pas; oferir l'espatlla; ser un d'aquells herois: hi ha persones que ho farien sempre. Després hi ha els natzarens, els músics, els romans. I l'altre pas, el de la Verge dels Dolors, amb el mateix seguici, o més o menys; les padrines, que van de negre i porten mantellina. I tot passa cada any i passa sagradament cada Divendres Sant, però mai, segons sembla, deixa de ser emocionant. La gent, en un nombre que l'organització estima en 70.000, potser 80.000, aporta el fervor, l'abundància, la multitud. L'única processó laica d'Espanya presumeix una vegada més d'un estat de salut excel·lent.

«Un gran dia», confirma el president assenyalant el cel blau. Manuel Romera tenia 20 anys i era a la porta del Bar Kiki quan als quatre fundadors («els quatre visionaris, en dic jo») se'ls va acudir la idea: una confraria, uns passos, unes processons; els costums amb què s'havien criat. «Que no es perdin les arrels, que sapiguem sempre d'on venim, aquest és l'esperit», diu, i esmenta orgullós que el 60% --«el 60%, ¿eh?»--, el 60% dels integrants tenen menys de 30 anys. Això, la gentada, l'emoció simple de dedicar-li l'aixecadeta a un malalt... No sembla que els hàbits s'hagin de perdre.