Anar al contingut

UNA HISTÒRIA D'AMOR AL SETÈ ART

Objectiu: salvar el cine Maldà

L'única sala de sessió contínua de la ciutat llança una campanya per evitar desaparèixer

CRISTINA SAVALL / BARCELONA

L'últim trimestre del 2014 ha estat desgraciat per a Xavier Escrivà i Natàlia Regàs, programadors, taquillers i projeccionistes del cèntric cine Maldà, l'única sala de sessió contínua que perdura a Barcelona. De pel·lícules de 35 mil·límetres en versió original subtitulada, per a més informació. La mitjana diària d'espectadors no arribava a la quinzena. Amb aquests escassos ingressos no podien cobrir despeses de lloguer ni sous i el futur tenia forma de nuvolades. Per això, junts han emprès una campanya de rescat per salvar l'històric cine de les galeries Maldà, fundat el 1945.

«Se'ns va trencar l'ànima, tant d'esforç des que en vaig assumir la direcció el 2010 i el públic ens girava l'esquena. Però no ens vam voler rendir. L'experiència d'anar al cine no pot estar devaluada», manifesta Escrivà, que no vol que es perdi aquest patrimoni de Barcelona, el cine més antic d'una única pantalla de Barcelona, situat al carrer del Pi, «envoltat de galeries d'art i d'antigues xocolateries», enumera, en referència a les pròximes plaça del Pi i el carrer de vianants de Petritxol. Encara que moltes botigues tradicionals estan desapareixent. «El cine Maldà és un dels últims baluards que, encara que ferit, es mantenen al Gòtic», considera.

La seva lluita és titànica perquè no segueixi augmentant el llistat de víctimes del tsunami que ha enfonsat sales tan emblemàtiques com el Palacio del Cinema, Alexandra, Urgell, Renoir-Les Corts, Novedades, Rex i Club Coliseum. «Som conscients que no disposem d'un so Atmos ni d'un superprojector DCP, que com a mínim costa 60.000 euros, però les pel·lícules que programem no requereixen la tecnologia més avançada per disfrutar-ne», argumenten els programadors, que en aquests moments tenen en cartell Boyhood, de Richard Linklater; Nunca es demasiado tarde, d'Uberto Pasolini, París-Manhattan, de Sophie Lellouche, i així fins a set pel·lícules diàries amb una entrada.

Escrivà va començar a treballar al cine fa 25 anys, marcant els tiquets a l'entrada d'aquesta sala que en els seus orígens oferia un programa doble de cine de barri dedicat a pel·lícules de reestrena. «En certa manera segueix igual, perquè el públic que compra una entrada pot quedar-se a veure més d'una pel·lícula el mateix dia. A Barcelona no hi ha un altre cine amb aquesta oferta i crec que a tot Espanya, tampoc», valora.

Granets de sorra

Les propostes perquè el públic torni a fer cua davant aquest cine amb 206 butaques són diverses. Només amb el vostre granet de sorra salvarem el cine Maldà és l'eslògan que penja al costat de la finestreta de la taquilla, aquella minúscula habitació plena de cartells de pel·lícules, en què passen hores i hores, dia rere dia, ja que la sala mai tanca, des de la una de la tarda fins a la mitjanit.

«Organitzem projeccions per a escoles, per a casals d'avis i per a mares que volen venir acompanyades dels seus bebès, i sessions sorpresa, en què l'espectador paga el que consideri oportú una vegada finalitzada la pel·lícula. També sortejos de cartells de pel·lícules i d'un preciós llum decorat amb fotogrames. Regalem galetes en el cookie day i altres dies, una canya al bar del costat», expliquen els programadors. A més a més de promocions, abonaments temporals, carnets anuals i descomptes. «Els dilluns l'entrada només costa cinc euros, i els dimecres, quatre», informen. L'objectiu de tota la campanya és de supervivència bàsica: poder pagar a les distribuïdores, els sous, el lloguer del local, l'assegurança, el manteniment de la sala i les factures d'aigua i de llum. Aquesta última, «astronòmica», ja que està al voltant dels 2.000 euros al mes.

El problema és que el passat recent del cine no hi ha ajudat. «Molts barcelonins no saben que estem oberts», explica Escrivà. De raó no n'hi falta. «El 2003 una obscura operació conduïda per un funcionari corrupte de l'ajuntament va derivar en el tancament del cine. Quatre anys després, quan estava totalment abandonat, un empresari de l'Índia va tornar a obrir la sala per programar cine de Bollywood. L'invent va fracassar pel deficient plantejament comercial i artístic. Va tornar a tancar el 2009», relata Escrivà.

Que l'aigua no s'escapi

Estan els dos sols aguantant «les comportes» d'una presa gegant. «Per sort, els propietaris del local ens ajuden a tapar les esquerdes perquè l'aigua no s'escapi. Ens han demostrat que recolzen el cine en uns moments difícils», diu en al·lusió a la família Vilallonga.

Regàs, llicenciada en Comunicació Audiovisual i en Direcció de Fotografia, va conèixer Escrivà quan a principis del 2014 rodava un documental sobre els cines de Barcelona que encara projectaven en sistema analògic. «Ens vam fer amics i sempre que podia l'anava a veure a la taquilla. Estava sol portant el cine. El veia com un hàmster atrapat en una gàbia. Un dia em va preguntar si coneixia algú que el pogués ajudar. 'Jo', li vaig dir. I així va començar aquesta relació de Cinema Paradiso. N'he après molt, m'he sentit com Toto, el nen que protagonitza la pel·lícula», confessa la documentalista.

Temes: Cine

0 Comentaris
cargando