La verdadera Gotham City

Hai una Barcelona gòtica que fotografien els turistes i que enganya no pocs barcelonins, perquè la majoria encara no havien nascut quan fa menys de 100 aquest decorat es va posar dret, i després hi ha la verdadera Barcelona gòtica, a vegades oculta i altres vegades poc coneguda, que a través d'un excel·lent llibre han decidit rescatar la medievalista Victoria Cirlot, l'especialista en simbologia sagrada Raimon Arola i el preciosista fotògraf Pere Vivas. «Que s'aixequi el teló de l'espectacle del gòtic, que no ens oblidem del que tenim», proclama Cirlot. «Que se sàpiga, que en tot Europa no hi ha una acumulació de tresors gòtics com la de Barcelona», postil·la Arola. Doncs això, que se sàpiga.

Barcelona gòtica. Així, sense pirotècnia innecessària, es titula el llibre editat per Triangle Postals en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona. Per situar d'entrada les coses, és un llibre en què premeditadament no apareix fotografiada mai la façana principal de la catedral, tan postissa com el pont del carrer del Bisbe o com aquell racó tan bonic i alhora fals com és la plaça de Sant Iu, que per descomptat tampoc hi surten retratats.

¿És exagerat considerar a aquestes altures que encara hi ha un gòtic ocult a la ciutat? Encara que és cert que el llibre es recrea en la lectura exhaustiva de què van significar en el seu temps Santa Maria del Mar i les obres mestres de l'arquitectura civil dels segles XIV i XV que encara segueixen dretes i, sobretot, inalterades, llocs tots molt visitats, Barcelona gòtica posa efectivament també el focus sobre espais i peces inaccessibles, i com a exemple la decoració de la capella del Palau Dalmases, un conjunt d'àngels, cadascun amb el seu instrument musical perfectament esculpit, que componen una big band celestial de gran bellesa. Es troba al carrer de Montcada, i no es pot visitar.

La veritat és que ara que a Barce-lona hi ha més milions de turistes que residents, separar el blat de la zitzània, és a dir, el gòtic del neogòtic (més que res perquè diversos segles d'història els separen i perquè amb aquest pandemònium tot tendeix a confondre's) és gairebé una obligació d'higiene intel·lectual. Definitivament, aquest és un llibre molt oportú.

CAPELLANS A L'INFERN / Del capítol del gòtic ocult val la pena ressaltar un parell de peces. Sens dubte, primer el missal de Santa Eulàlia. Hi ha diverses recreacions pictòriques del judici final de fama universal. Hi ha, per descomptat, la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. El tríptic del Bosco sobre la fi dels temps també és de sobres conegut. Passa igual amb la versió de Hans Memling. El que passa és que a Barcelona n'hi ha una versió més antiga, la del missal de Santa Eulàlia, que es coneix molt menys, i és una llàstima, perquè té el deliciós detall d'incloure diversos membres de la jerarquia eclesiàstica entre els destinataris dels terribles turments de l'infern.

«A Barcelona es conserva una de les espases més belles del món». Amb aquestes paraules del poeta i crític d'art Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973), pare de l'autora, arrenca el capítol més entusiasta, dedicat a l'espasa de Pere el Conestable, un dels comtes de Barcelona més ben plantats, un home desafortunat en la guerra però posseïdor d'un acer per al combat que, segons els experts, és una peça de factura magistral, per la qual el seu propietari no va pagar en monedes, sinó que la va obtenir a canvi d'entregar «un esclau negre». Per descomptat, relats així fan que la història resulti més apassionant, tant que Cirlot, l'assagista, va tenir entre altres aficions la de fantasiejar amb el robatori d'aquesta espasa, almenys així l'hi va explicar a la seva filla Victoria, coautora del llibre, quan era petita i l'anaven a contemplar, i fins i tot llavors a tocar, al museu de la catedral.

Notícies relacionades

De la platja a Pedralbes, tornen els ‘beach clubs’ estivals de Barcelona

El pollastre fantasma de Lesseps s’enquista

Sobre Barcelona gòtica s'ha de fer, no obstant, una altra puntualització. No és, encara que ho sembli, un llibre d'història de l'art. És una cosa més inusual. És un llibre que llegeix el gòtic, el seu simbolisme, el significat de tot el que es va edificar, es va esculpir i es va pintar fa mig mil·lenni. Són molts els exemples que servirien per il·lustrar aquest propòsit, però posats a escollir, n'apunta un de visitable (és un capitell del claustre de la catedral) i, no obstant, pot resultar indesxifrable fins i tot per als creients d'avui dia. S'hi veu una figura cadavèrica i de la boca en surten les branques d'un arbre.

Al cristià contemporani això li diu molt poc, però a l'edat mitjana la lisèrgica llegenda de la Santa Creu era de sobres coneguda. Segons aquest relat, Set, fill d'Adam, va plantar les llavors a la boca del seu pare quan va morir. En va brotar un arbre que temps més tard va talar Salomó per al seu temple i sobre el qual la reina de Saba va fer una profecia, la de la crucifixió. La història de la creu té molts més capítols, però aquí no vénen al cas. El més interessant és una altra qüestió. L'oportunitat de revisitar el gòtic de Barcelona, l'autèntic, des d'una perspectiva diferent, gairebé amb el plaer de viatjar en el temps i disfrutar aquelles obres amb el pla propagandístic amb què el que es van concebre.