Anar al contingut

a peu de carrer

La transformació cap al pintoresquisme

CATALINA GAYÀ

Fa només 11 anys, el carrer d'en Carabassa era un dels més enigmàtics de Bar-celona. Els mesos d'hivern, la boira baixa cobria les llambordes i els primers metres de les façanes, llavors ruïnoses. El vianant tenia la sensació que aquest era l'epicentre de la humitat de les ciutats port; sobretot quan se sentia la sirena d'un vaixell de càrrega. El 2003, els arquitectes escrivien d'aquest carrer que no era el millor racó de la ciutat, però que «ho podria ser». El 2014, el carrer d'en Carabassa ja és un dels racons més emblemàtics del Gòtic.

És ara quan descobreixo que aquí hi ha una carassa. Ahir fins i tot una parella de russos seguia les explicacions d'un guia, que els informava que aquella petita cara que es veu en el que va ser un antic palau genovès (avui, part posterior  de l'Espai Ferrer i Guàrdia) anunciava als castellans les cases de tolerància. A mi, era Carme Carboneras, de l'Espai Ferrer i Guàrdia, qui em mostrava la carassa i em parlava de «la probable» relació del palau, que ostenta la carassa, i Les senyoretes d'Avinyó, de Picasso.

A les llambordes s'acumulaven les fulles dels arbres que hi ha als jardins elevats, tancats al públic. El carrer d'en Carabassa té als extrems segles d'història. Un costat dóna a la plaça de George Orwell. El 1996, l'ajuntament va voler rendir homenatge a l'escriptor que va participar, en una columna del POUM, en la guerra civil i que va escriure Homenatge a Catalunya. Ahir, entre les reixes d'una finestra, algú havia amagat un enigmàtic cartell en què es llegia: «100 passes a l'est i 100 passes al nord».

A l'altre extrem, hi ha la cúpula de la Mercè, verge que, des del carrer d'en Carabassa, sembla suspesa al cel. La imatge barroca contrasta amb la senzillesa d'en Carabassa: amb els seus patis posteriors, els seus dos ponts transversals i els seus racons. Ahir entraven estudiants que seguien els escenaris de Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Sentia el nom del personatge principal, Martí Zuviría, però el guirigall hormonal apagava la resta.

No és difícil imaginar, tot i el 2014 i els cotxes i les motos espetegant i els restaurants globals i els grups de turistes, que qui va ser l'ajudant de Villarroel en la ficció caminés per aquest carrer anant cap al baluard de la ciutat. Ahir, més que barcelonins, hi passaven turistes. Fa 13 anys aquí hi va haver cooperatives llatines. Fa 13 anys aquí es llogaven pisos a estudiants que ni tan sols tenien lavabo, amb aquell argument de «ja et dutxaràs al gimnàs». Em deia ahir una veïna del barri que «la classe mitjana està marxant de carrers com el d'en Carabassa»: els lloguers són massa cars i els pisos, massa petits perquè diversos barcelonins, de 40 o 50 anys, vulguin compartir pis, pràctica  ja habitual a Barcelona.

El 2014, el carrer d'en Carabassa ja és un racó pintoresc. Està a les guies i fins i tot apareix als àlbums de fotos de la lluna de mel de parelles de nuvis procedents de Rússia.

0 Comentaris
cargando