El pop de Klaxons, Mishima i Coriolà suma forces al BAM

pop ballable, extravertit i d'extrallargues melodies, servit pel grup londinenc Klaxons; cançons construïdes per moure muntanyes emocionals, les de Mishima, i un plat refrescant que acaba de sortir del taller, el jove grup Coriolà. Tres propostes de divers signe per donar cos a un clàssic de la Mercè i del BAM, el concert de l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm, que ahir va congregar, en la seva novena edició, milers de persones a la cantonada del carrer Rosselló amb Cartagena.

Un espai que es va omplir, com dicta la tradició, i que va començar a acollir grups de fans de Coriolà quan, a les set de la tarda, el grup de Premià de Mar va obrir la sessió amb El so que fan les flames, una de les cançons del seu recent disc d'explícit títol, El debut, amb producció de Miqui Puig, el que va ser cantant de Los Sencillos. El seu pop d'acollidores harmonies i girs cap al folk i el rhythm'n'blues va establir complicitats amb Billy Bragg, de qui van adaptar el seu clàssic A new England, i Harry Nilsson, a qui van evocar en la dolça Everybody's talkin'. Un grup que beu de fonts nobles.

VINCLES INDESTRUCTIBLES / Coriolà, grup amb nom d'heroi romà del segle V abans de Jesucrist, va arribar al seu moment de màxima intensitat amb Els fils invisibles, emotiva peça inspirada en una llegenda japonesa, que parla de sintonies afectives indestructibles. Van tenir oportunitat d'oferir un bis. «Ara és hora de ballar», va anunciar el cantant del grup, Carles Chacón, abans d'abordar una de les cançons més extravertides del seu repertori, Ara tot és millor.Més gruix instrumental amb l'entrada de Mishima, mentre el sol caminava cap al crepuscle. No van obrir amb La brisa, del nou disc, L'ànsia que cura, sinó que aquesta vegada la van desplaçar al segon lloc i va iniciar el concert La tarda esclata, del disc Set tota la vida (2007), inspirat reflex del pop magnificent de The Divine Comedy. «Benvinguts a la nostra ciutat», va anunciar David Caraben. Als teclats, un Marc Lloret que va haver de suspendre durant unes hores les seves funcions de director artístic del Mercat de Música Viva de Vic, que s'està desenvolupant aquest cap de setmana.

Mishima, que ja va actuar a l'Antiga Fàbrica Damm el 2008 (en aquella ocasió, en un programa que incloïa Antònia Font i Primal Scream), ja compta amb un engruixit contingent de cançons que reposen en el subconscient del públic pop, i diverses d'aquestes van sonar ahir a la nit en adaptacions molt madures, de La vella ferida a Guspira, estil o carícia, L'olor de la nit i una favorita dels fans més enciclopèdics, Miquel a l'accés 14. En paral·lel, el quintet barceloní va anar subministrant el material recent, amb mostres depurades com La teva buidor (amb la trompeta convidada d'un nou reforç, Pablo Fernández), Mentre floreixin les flors i El corredor. Carabén va destacar la inclusió d'una cançó que feia un temps que no tocaven als concerts, Vine.

El repertori va cobrar encara més intensitat en un tram final que es va elevar amb la clàssica L'última ressaca i les noves incursions trompeteres, amb aires triomfals, de Llepar-te i Mai més, mentre els ànims s'exaltaven al carrer («Freedom!», va deixar anar Carabén replicant a un grup d'admiradors exaltats. A tot això, les cançons de Mishima tenien competència, en matèria d'atenció popular, en les llarguíssimes barres disposades al recinte de Damm. Grans multituds atenent a la proposta de cerveses a un euro.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

'RAVE' DEL SEGLE XXI / I la traca final va arribar amb Klaxons, un trio britànic el nom del qual és prou indicatiu de l'estridència incontinguda que ofereix la seva música. Una aposta de cert risc per a un escenari tradicionalment associat a propostes de pop i rock més canòniques. Klaxons hereten la contundència rítmica de la música electrònica de rave de fa dues dècades, i l'apliquen a cançons amb tornades de talla XXL (són orgullosos fans d'Abba) i un acabat amb referències rockeres. Formació de quartet, amb guitarra elèctrica, baix i bateria. Vestuari blanc i actitud de xoc en les cançons del seu tercer (i discutit) disc, Love frequency, com New reality, que va obrir l'actuació.

Homenatges graciosos al so acid (Atlantis), arrencades postpunk amb gruixudes guitarres i cors glam (Children of the sun) i els èxits més irrevocables del nou disc, sobretot una aclaparadora There is no other time, digna dels millors temps de Madchester. Sense complexos.