Un parell de solucions

Amarillo Slim, un dels jugadors de pòquer més llegendaris de tots els temps, és el pare d'un lema que s'hauria d'estudiar a les facultats d'Economia i, sobretot, a les de Turisme. «Es pot esquilar una ovella tota una vida, però només es pot escorxar una vegada». Aquest era el seu gran consell a tot aquell jugador novell amb una bona combinació de cartes a la mà, com la que sembla que té Barcelona en el tapet internacional del turisme. S'acostuma a dir que tot va començar amb els Jocs Olímpics del 1992. Pep Bernades, fundador d'Altaïr, una de les millors llibreries de viatges del món (Gran Via, 616), capgira aquesta tòpica afirmació. «Barcelona va entrar a la llista de destinacions que tot viatger desitja conèixer abans de morir». Això és més que estar de moda. És estar tocat per la gràcia de la fortuna. I llavors, de sobte, ha passat una cosa imprevista. Grups de barcelonins es manifesten al carrer en contra d'un sector econòmic que se suposa que és una benedicció. ¿Per què ho fan? Aquí tenim unes respostes.

Ramon Parellada va obrir un conegut restaurant al carrer d'Argenteria el 1983, quan allà, encara sense turistes, gairebé no hi havia més far que Zeleste i uns quants bars de moda al Born. Després es fa entossudir a recuperar l'antic hostal La Paz, un hotel en decadència, però que en els seus temps era la porta d'aquells que marxaven a fer les Amèriques. Parellada, ho vulgui o no, forma part doncs del negoci hoteler i restaurador de la ciutat, però en realitat és un romàntic i, per això, un cavall de Troia en el sector. «Quan el Born era el mercat central, el bullici començava de matinada, era impossible dormir, segur. Però ningú es manifestava contra el Born, perquè poc o molt tots en vivien». És un exemple extraordinari. Segons Parellada, és indiscutible que el turisme porta riquesa, però beneficia algunes persones, no tothom. «D'un temps ençà es dóna prioritat al negoci ràpid, la política de terra cremada». Vaja, escorxem l'ovella, com diria Slim.

El que té de bo Parellada no és, però, que sigui capaç de fer un diagnòstic, sinó que posa damunt de la taula receptes per poder sanar el pacient. En la seva opinió, obrir l'aixeta municipal als apartaments turístics va ser un disbarat. Era una via millor -«lamentablement desdenyada», apunta- copiar la fórmula anglosaxona dels bed and breakfast, permetre que les famílies barcelonines que volguessin fer-ho convertissin una part de casa seva en un allotjament turístic. Els avantatges haurien estat dos. Primer, menys conflictes a les comunitats de veïns. Segon, i potser el més important, que igual que en temps del vell Born, el benefici s'hauria repartit més justament i equitativament.

¿Acceptarien els hotelers, no obstant, una competència com aquesta? Bé, no està malament recordar que com a lobby exerceixen pressió perquè es tanquin els apartaments turístics il·legals, la qual cosa d'entrada els fa simpàtics en els temps tempestuosos que corren, però són ells mateixos els que impúdicament han anunciat que el seu propòsit empresarial és passar dels set milions i mig de turistes anuals a 10 milions. És un increment del 33%, i això en una ciutat on un de cada dos barcelonins ja opinen que no hi caben més turistes.

¿On és la Rambla?

Bernades, el propietari d'Altaïr, sap com a viatger que el que té  Barcelona no és una patologia rara. Al contrari. Explica que no fa gaire va visitar Praga. Es va allotjar en un hotel amb unes vistes privilegiades al pont vell de la ciutat, així que tot just deixar les maletes a terra va obrir el balcó. «Li vaig preguntar al meu company d'habitació una cosa que sembla absurda. ¿Tu veus el pont Carles?». Sobre el pont hi havia un eixam tan gran de turistes que l'estructura d'aquella joia arquitectònica era pràcticament invisible, com la Rambla.

L'error de Barcelona, segons Bernades, ha estat no portar a terme una revisió anual a la ciutat, com el metge que cada dia visita el seu pacient a l'hospital. Aquest control de qualitat, adverteix, no hauria de deixar-se en mans dels mateixos operadors turístics. L'èxit embriaga, és encegador. Fins i tot va més enllà. Afirma que Turisme de Barcelona és, com resulta obvi, una màquina molt eficaç de promoció de la ciutat, però amb l'estabilitat d'un castell de cartes. «Turisme de Barcelona ven un producte del qual no pot controlar la qualitat». La Babilònia en què ha degenerat la Barceloneta és la prova del nou, però hi ha més coses.

El cas és que, segons Bernades, aquest morir d'èxit que pateix Barcelona no es reprodueix mimèticament en altres grans destinacions, com Londres, Amsterdam i fins i tot Venècia, clímax mundial, juntament amb Las Vegas, de la parctematització urbana. Venècia, d'entrada, és una destinació diürna. De nit es buida, fins al punt  que algunes botigues de souvenirs, quan els turistes se'n van, reobren com a locals per als pocs residents de l'illa. Per comparar-ho, a Barcelona li hauria de resultar més interessant el cas de Londres. Els vols són econòmics, com a gairebé tot arreu ara, però l'estada, sobretot l'allotjament, no ho és. Potser Barcelona ha obert massa la finestra dels preus i ara té problemes de congestió.

Límit d'habitacions

Notícies relacionades

Morir (o no) d'èxit

Pisos hotel i xivarri nocturn

Damien Simonis, un dels autors de la Lonely Planet de Barcelona, reconeix que aquesta és una de les poques solucions que se li acudeixen. «Si es posés un límit al nombre d'habitacions disponibles, els preus pujarien per la pressió de la demanda». Simonis coneix la ciutat des que va venir-hi a viure el 1996. «Ja comencem», va pensar la primera vegada que va veure un motxiller al Raval fora del que llavors era la temporada turística. Ara és dels que ha deixat de passejar per Ciutat Vella, però, tot i així, creu que el turisme beneficia Barcelona. Segons ell, s'ha invertit a endreçar la ciutat, les seves platges i el seu modernisme, per agradar al visitant, però també els barcelonins se'n beneficien.

Parellada, Bernades i Simonis són tan sols tres opinions qualificades sobre què es pot fer en aquest moment estrany que viu la ciutat. N'hi hauria d'haver més. De fet, fins i tot resulta estrany que una metamorfosi tan extrema com la que ha patit Barcelona aquests últims anys no hagi estat objecte de més anàlisi, per exemple, universitària i intel·lectual. No és que hi hagi un absolut silenci, sinó que les veus crítiques encara són poques i no sempre troben altaveu. En aquest sentit, el president de l'Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas, explica que, després de la intensa tardor política que s'acosta, la institució que dirigeix abordarà amb profunditat el 2015 el debat sobre l'impacte del turisme a Barcelona. Per als veïns de la Barceloneta potser arriba tard.