Un càmping d'una altra era

Al futur Museu del Càmping, que algun nostàlgic aixecarà -segur- quan hagin desaparegut tots, s'hi conservarà el cartell del Tres Estrellas, el de l'entrada, al costat de l'autovia, es posaran en una urna les samarretes dels empleats, amb els noms dels que les van portar, i en quin període, i a dalt d'una tarima hi haurà una estàtua de cera del director de la instal·lació, per què no, que fa 17 anys que exerceix el càrrec i és un tresor patrimonial. Tot estarà en una sala a part, custodiada per un vigilant jurat i visitada amb freqüència per personal expert, coneixedors avesats que no permetran que el cartell sigui devorat pel rovell, o que a l'urna s'hi coli humitat. L'últim càmping, hi dirà a la superfície d'algun mòdul al costat de la porta, i endins, abans de començar el recorregut, el visitant -un home del futur que hi anirà amb una curiositat no menys que antropològica- hi trobarà un breu text, algun escrit de naturalesa introductòria, alguna cosa que podria, per exemple, dir així:

«Situat a l'extrem sud del municipi de Gavà, a uns 20 quilòmetres de Barcelona, el Tres Estrellas va ser durant molts anys l'últim supervivent d'un grup nombrós de càmpings situats a primera línia de platja, al front litoral de Viladecans, Gavà i Castelldefels. Les expropiacions incloses en el projecte d'ampliació del pròxim aeroport del Prat, per un costat, i la pressió del sector de la construcció, que a principis de segle va viure un desaforat creixement a la península, van desmantellar en pocs anys el que durant tres dècades va ser un pol de l'estiueig en aquesta popular modalitat. El Tres Estrellas, curiosament un dels càmpings més petits de la zona -tenia capacitat per a 1.300 persones, mentre que als grans n'hi cabien 5.000-, va ser, durant anys, l'únic que va sobreviure».

Els vells esperits

«No, ja no és el mateix», es lamenta Alfonso Troyano, director del Tres Estrellas, enfundat en una d'aquelles samarretes que en l'hipotètic futur i en l'hipotètic museu seran exhibides com a fetitxes. Es refereix a la soledat: abans eren ells i el Filipinas, La Tortuga Ligera, La Ballena Alegre, l'Albatros, el Toro Bravo, Cala Gogó. Tots eren a la mateixa zona, concentrats en pocs quilòmetres i a peu de platja, i en els seus anys daurats van atraure milers de campistes, nacionals i estrangers, el veí de Cornellà que s'hi passava dos mesos, o més, l'holandès que venia cada estiu, puntual, i ocupava amb la seva caravana la mateixa parcel·la, i a l'arribar saludava els amics. «Fèiem publicitat junts, i la gent venia sabent que si no hi havia lloc en un en trobaria en l'altre, però ara ja no, ja ho veu, ara tot això s'ha quedat molt pobre».

És un dilluns d'agost i és migdia a l'últim càmping, i com que el sol està en el seu zenit a la piscina no hi ha gaire gent, i uns dormisquegen al costat de les seves tendes, i altres mengen. El Tres Estrellas té 52 anys, mig segle llarg, és a dir que ja existia quan manava Franco, quan al Vietnam plovia napalm i quan la Lluna no s'havia colonitzat, quan no hi havia ordinadors ni mòbils, i quan el paisatge era de barraques en certes platges de Barcelona. En el món dels càmpings, és més que probable que hagi assolit una longevitat respectable. És un vell, i com tots els vells els seus relats són de batalles èpiques, o records amb un toc de melancolia, o nostàlgia. «Muntar una tenda abans era tota una empresa, exigia temps i esforç, i a vegades, quan semblava que tot estava a punt, desmuntar-la tota i tornar a començar. Per això la gent es quedava més, no tenia ganes de desmuntar de seguida el que tant esforç li havia costat de muntar. Però ara una tenda s'aixeca en 15 minuts; i a més, les carreteres són millors, de manera que el que la gent fa ara és ruta, i les estades duren tres, quatre dies, quan abans en duraven 15 o 20».

Monopoli del paisatge

Notícies relacionades

Els locals del Born hauran de tancar abans si fan soroll de nit

El cistell de consum a l’àrea de BCN ascendeix a 420 euros al mes per llar

Era tan atractiva aquella zona que a l'estiu s'omplia de campistes, i sense saber un on era podia saber que era allà pel tràfec de caravanes. Encara se'n veuen, naturalment, però ja no monopolitzen el paisatge. L'últim càmping ostenta aquest títol, el seu passaport a la posteritat, des de fa set o vuit anys, a meitat de la dècada passada, quan es va consumar l'ampliació de l'aeroport i els altres van haver de cedir terrenys. ¿I qui va quedar? El benjamí. «Sempre vam ser el petit de la zona, tots els altres tenien quatre o cinc vegades la nostra capacitat», explica Troyano. «El Toro Bravo, La Ballena Alegre, el Filipinas i Cala Gogó se'ls va emportar l'aeroport, i l'Albatros i La Tortuga Ligera, el totxo». No hi ha poble o ciutat a Espanya que no li degui alguna cosa a la febre del totxo.

Aquests dies, el Tres Estrellas està al 80% de la seva capacitat, una xifra més que decorosa tenint en compte el que ha canviat Barcelona en 52 anys, la proliferació d'hotels, hostals, allotjaments de tota mena, a més del perjudici que infligeix al sector un estiu tebi com el present. «Però seguim sent el càmping més pròxim a Barcelona, i estem a primera línia de platja, i aquests són dos grans avantatges». Hi ha moviment, entren i surten els clients i s'escolta parlar en francès, anglès, una cosa que potser és holandès. Perquè el negoci segueix sent negoci, i durarà el que duri, malgrat que especialment estimats, protegits, no se senten. «El totxo dóna més diners, suposo. Imagini's el que en podrien treure d'aquestes set hectàrees. Als ajuntaments no els interessa tenir càmpings i ja no concedeixen llicències. I jo no sé per què, però persisteix la creença que a un càmping hi vénen els desnonats, els divorciats i els aturats. I ja ho veu, no és així, no hi té res a veure».