De l'Espanya Industrial a Can Vies

Passen pocs minuts de les nou del matí i una fina pluja cau sobre l'excavadora calcinada que corona, amb una pintada que crida guerra, la runa del que que fins a aquest dilluns va ser el centre social autogestionat Can Vies. Sobre la màquina, un grafit que evoca una revolta al carrer sota el lema poder popular posa el pantocràtor insurrecte a una escena «terrible, icònica, gairebé apocalíptica», mussita, afectat, l'historiador de Sants Agus Giralt. Perquè més enllà del desallotjament, de la demolició, dels vidres trencats, dels contenidors en flames, de les barricades i de les cassolades veïnals, més enllà fins i tot de les càrregues policials i de la banda sonora nocturna de salves, frenades i brunzit d'helicòpter, més enllà de tot això, aquest historiador, que s'ha passat moltes hores al centre social, apunta que el que ara és només enderroc, durant 17 anys ha estat tot un «símbol de la Barcelona popular, una escola d'autogestió i de lluita per a molta gent del barri. Per aquests molts dels que hem passat per aquí ens hem acostat durant aquests dies i també hem assistit a la demolició del centre com si fos un funeral: estàvem molt tristos, sí, però també ens sentíem en família».

 

Aquí, inventaria Giralt, van néixer, per exemple, els bastoners de Sants, hi van assajar grups com Surfing Sirles i Pirat's sound sistema, hi ha hagut grups de teatre, s'han organitzat cinefòrums, tancades d'immigrants i tota mena de lluites i projectes socials. «A la seva manera, Can Vies -diu- entronca d'amb la tradició contestatària, associativa i okupa del barri. No, això no és un bolet». I no és un bolet perquè, a més a més del fet que molta gent que durant anys ha passat pel centre participa ara en altres projectes del barri, a l'ADN de Can Vies i de Sants hi ha rastres del moviment obrer, dels ateneus llibertaris, del cooperativisme i, és clar, de les lluites veïnals dels anys 70.

«Aquí sabem bé que les coses no cauen del cel», assegura l'historiador mentre deixem enrere la runa i posem rumb a Can

Batlló, l'última gran conquista veïnal, un recinte fabril que els veïns van arrencar a l'ajuntament i on, en règim d'autogestió, estan germinant tota mena d'activitats culturals i iniciatives d'economia social. Pel camí, Giralt va passant revista al llegat obrer de Sants, que ha donat al barri el seu caràcter fundacional. «Això era un poble i l'arribada de les fàbriques va fer que la població es multipliqués. A la gent li faltava de tot i van començar a associar-se entre ells». Al barri, per exemple, es va posar una de les llavors del protosindicat Les Tres Classes de Vapor; es va constituir la CNT a l'Ateneu Racionalista de Sants a principis del segle XX; i a la parròquia de Sant Medir es va donar l'impuls definitiu a Comissions Obreres.

Les dificultats laborals i de vida també van auspiciar el conflicte, gènere en què Sants és docte: aquí es van cremar selfactines, màquines que requerien menys mà d'obra i que van provocar la rebaixa dels sous, i aquí també es va alçar la revolta de les quintes. Al segle XIX, l'Estat feia sortejos per enviar els homes a les guerres colonials, de les quals quedaven exempts els que podien pagar l'equivalent al salari anual d'un obrer. El sorteig de l'any 1870 va ser replicat per una marxa de dones que, sortint de l'Espanya Industrial, van posar rumb cap a l'ajuntament i, després de deixar un rastre de barricades per la carretera, van arribar al consistori, el van ocupar a l'assalt i els regidors «van acabar fugint per on van poder». En endavant es va establir un modus operandi pel qual, a cada revolta, es cremava el cens.

 

Passem pel davant de la plaça de Bonet i Muxí, durant anys coneguda com a «la plaça de les bombes». Sí, a Sants, admet, també hi va haver atemptats. Un dels més cèlebres va tenir al punt de mira Cambó. Una nit, a prop de la confluència entre els carrers de Consell de Cent i Creu Coberta, es van apagar els fanals i uns pistolers van disparar contra la seva carrossa. També hi va haver foc creuat davant de l'església de Sants l'endemà de l'aixecament nacional. El resultat va ser: la parròquia va acabar en flames i de l'edifici, durant anys, només van quedar les escalinates. «Durant la contesa, el barri també va donar mostres del seu associacionisme. ¿Veus, allà, al costat de l'església? ¿Una franja de totxos entre pedres? -pregunta Giralt-. Era un refugi. Se'n van construir al voltant de 200. Enlloc n'hi va haver tants com aquí, i el 99% els feia la gent».

 

Amb la lliçó d'història refrescada, arribem a Can Batlló. «Si toquen Can Vies, ens toquen a totes», dóna la benvinguda una pancarta gegant. Els veïns, alguns dels quals han passat per aquest centre desallotjat, gestionen des de fa tres anys aquest recinte que no van acabar ocupant a l'assalt, com havien amenaçat, perquè el consistori els en va entregar les claus poques hores abans de la data límit que havien imposat. Avui divendres Can Batlló sembla un gran plató de televisió. Hi ha gairebé tants periodistes com en una roda de premsa del Consell de Ministres, esperant el no que donarà el col·lectiu de Can Vies a la proposta de l'alcalde Xavier Trias.

Olzinelles amunt, també sembla un plató el Centre Social de Sants, l'actor degà de les lluites del barri. El seu president, Josep Maria Domingo, desencallador de conflictes com el de Can Batlló i aquests dies mediador amb l'ajuntament, escolta pel mòbil la roda de premsa dels seus veïns mentre una càmera deTV-3 s'espera per prendre-li declaracions. Les seves ulleres delaten cansament i abatiment. «Avui només he dormit una hora i mitja. Si en lloc del barri m'hagués dedicat als negocis, crec que ara seria ric», assegura amb el fil que li queda d'humor i veu. I la veritat és que si el Centre Social no hagués existit, possiblement la plaça de Sants avui seria una via ràpida elevada; les Cotxeres de Sants albergarien avui el Museu del Tramvia, i no un centre cívic; el Vapor Vell tindria molts més pisos, i l'Espanya Industrial estaria trufada per blocs i blocs de vivendes. El recinte, apunta l'historiador, era propietat dels Muntadas, una família molt influent del franquisme que, tres vegades i a mà, va aconseguir requalificar les escriptures per poder fer promocions de pisos. Alguns blocs es van aixecar, però la mossegada veïnal va aconseguir portar el cas fins al Consell d'Estat i revertir la legalitat: no es van construir més vivendes i el parc va quedar tal com es coneix ara.

Precisament molt a prop d'allà, Elba Mansilla està apostada a les portes de la Ciutat Invisible, llibreria i punt de trobada besnét del cooperativisme del barri. Per aquí, explica,  han passat aquests dies des de The Wall

Notícies relacionades

Uns 500 activistes inicien la reconstrucció de Can Vies

Cara i creu de Can Vies

 

Street Journal fins als micròfons d'Ana Rosa Quintana, intentant entendre per què un desallotjament ha provocat l'aixecament d'un barri i una ona expansiva de solidaritat dins i fora de Catalunya. I ella, membre de La Burxa, diari local amb seu al centre destruït, intenta que els seus interlocutors mirin més enllà dels contenidors cremant. «Això ha transcendit els límits geogràfics de Sants, ha fet de catalitzador del descontentament social i ha demostrat que no som davant d'un problema d'ordre públic -apunta-. Però no només això: també ha provocat una xarxa d'afectes i suport mutu». Les lluites i la solidaritat, diuen tots a cor, s'entaulen ara als barris.