Doble cabreig a Sants

Sants se'n va anar a dormir tres nits seguides amb el fum enganxat als tendals dels balcons. Es va aixecar ahir la resiliència, un dia més, amb les carreres per arribar a l'escola i a la feina, amb el rastre d'una altra nit furiosa a l'asfalt fos pels contenidors en flames. El metro en marxa, el bus amunt i avall, els taxis camí de l'estació, els periodistes voletejant i la Guàrdia Urbana fent la guàrdia diürna. La rebel·lió dormita. Les reflexions sobre Can Vies són molt menys profundes del que s'hauria d'esperar. No es tracta d'un comentari despectiu, ja que encara que molts hi vegin un conflicte més enllà dels murs d'aquest combatiu districte barceloní, malgrat que s'estili comparar el que ha succeït amb Gamonal, aquí el que s'imposa a les reflexions sociològiques i polítiques és la tristesa en una doble direcció: per haver perdut un lloc que era de tots i de ningú, i per l'actuació d'unes forces de l'ordre que, per molts, van participar en el desordre. També pels altercats provocats per una minoria, grups organitzats que aquí gairebé ningú justifica perquè se sospita que en part es tracta de joves que fa dos dies que s'han adonat que Sants és molt més que una terminal de trens.

A la plaça de Benet i Muixí hi ha el Josep, veí del carrer del Guadiana de 58 anys, i la Roser, resident a Olzinelles i de 60. Va bé que ja tinguin una certa edat i s'avinguin a parlar per trencar el mite que això és cosa de jovent. Tots dos confirmen una tendència creixent al barri: ja no es tracta tant de recolzar la gent de Can Vies -és difícil trobar un usuari habitual del centre social okupat- com de censurar l'acció policial i l'actitud de l'ajuntament barceloní. El Josep vivia a Vitòria el 3 de març del 1976. Aquell dia, pocs mesos després de la mort de Franco, la policia es va enfrontar durament a una vaga i va matar cinc persones a la sortida d'una església on se celebrava una assemblea.

Gestionar la violència

No compara els dos casos, però sí que utilitza la referència per aturar-se en la gestió de la crisi. «Es parla molt aquí que els Mossos ataquen de manera indiscriminada, però no s'ha d'oblidar que tampoc es pot defensar de manera indiscriminada. Falta pedagogia, control de les protestes; has de tenir molt clar qui és el teu enemic i qui no ho és. Has d'aprendre a gestionar la violència». Gestionar la violència sembla tot un oxímoron. Prossegueix: «Hi ha molts joves que no saben dominar-se, per això trobo a faltar que la gent de Can Vies administri millor les manifestacions».

La Roser va passar la nit de dimarts a casa d'una amiga perquè les barricades d'herculis agents i de plàstic i escombraries cremant no li permetien travessar la cicatriu en què s'havia convertit el carrer de Sants. Diu que la seva postura era fins fa poc «bastant light», és a dir, que li feia pena que Can Vies perdés la batalla però que tampoc era una cosa que li traiés el son de matinada. Però ara confessa: «Estic indignadíssima amb els Mossos. No tots aquí som terroristes, i en alguns moments, amb càrregues aleatòries, ens han posat a tots en el mateix sac. Estan aconseguint que la gent que fins ara teníem una postura més suau ens posicionem». Tant el Josep com la Roser critiquen que els mitjans de comunicació per regla general «només expliquin la part dolenta» d'aquestes revoltes socials.

El Ricard surt de casa seva, un edifici protegit de la Riera d'Escuder, a 200 metres del carrer de Sants, per portar els seus dos fills a l'escola. Com va fer dimarts i dimecres, fa una ullada als vidres de les entitats bancàries de la zona per calibrar l'ardor de la vetllada. La nit l'han passat amb les finestres entreobertes, amb el focus de l'helicòpter de la policia autonòmica dibuixant esferes a la seva terrassa i amb el Félix, d'un any i mig, més mogut del que és habitual.

Notícies relacionades

Trias accepta parar l'enderroc de Can Vies i tornar a negociar

Breu tempesta passada la calma

Vergonya

Dins del renovat mercat de Sants, al carrer de Sant Jordi, es parla molt sobre el tema. Sorprèn que el fil principal de la conversa no siguin les bondats o maldats de Can Vies en els seus 17 anys de vida. S'imposen els altercats, les imatges dels encaputxats corrent per Joan Güell, les càrregues dels Mossos a pocs metres de la seu del districte. També de l'excavadora cremada, que segueix allà, a l'espera que algú la vagi a buscar per convertir-la en carrets del súper. La Mercè, del carrer de les Canalejas, xerra davant la carn amb un veí. Atura la conversa quan veu una llibreta i un boli. «¿Vostè és periodista? Apunti. Això és una vergonya. La gent es pensarà que ens hem tornat tots bojos. ¿Per què no ve l'alcalde a fer una volta i veurà que els violents no són aquí durant el dia? No sé jo si Can Vies era bo o dolent, però home, ¿per què s'ha de tirar a terra si això només ha fet cabrejar encara més els nois?». Sembla que Xavier Trias va sentir les seves paraules. Ahir a la nit va aturar l'enderrocament del símbol okupa.