Música per a la revolta

Hi ha una música per despertar el cos i hi ha una altra música per despertar consciències. Al matí, mentre el son encara no ha oblidat la nit i apareixen les notícies suposadament fresques dels diaris, tinc dues opcions. Una és deixar-me sortir del llit amb els contrapunts de Bach. L'altra és elevar la indignació amb la dicció i el ritme de Pau Llonch i el seu grup de rap At Versaris.

Les peces de Llonch són l'equivalent contemporani al que devia sentir el poble de París el 1792 mentre assaltava el palau de les Tulleries als compassos de La Marsellesa. El rap d'At Versaris és contundent i didàctic. Les paraules que es reciten des de l'escenari són difícils de seguir a una sola veu, però sempre fan referència a personatges i conflictes de l'actualitat. Ja ho saben: amb un rap és difícil entonar cançons d'amor. Estem en el combat i el capitalisme hauria de tremolar com ho van fer les muralles de Jericó davant la trompeteria dels seus assaltants.

Perquè Pau Llonch no és únicament un cantant. Per a ell el rap és una dutxa diària i estimulant del que està succeint pel món. Llonch és membre de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Sabadell, Llonch pensa i reflexiona amb el col·lectiu d'economistes i sociòlegs Taifa, Llonch és al seu torn corresponsal al Vallès de la revista La Directa. Per si no fos prou Llonch s'autodefineix com a comunista i en les seves lletres carrega contra Comissions i la UGT. Fa la sensació que aquest home de gran envergadura pot escriure una cançó cada dia. La seva partitura és el diari i la realitat es converteix en un exercici didàctic de la quantitat de coses que ens queden per comprendre. Naturalment que Pau Llonch és un més dels indignats, però amb la indignació s'omplen places però no es posa en ridícul el poder. Em porta un llibre de moltes pàgines editat per La Oveja Roja: Nuestro Marx, escrit per l'argentí Nestor Kohan i prologat per Belén Gopegui. Me'n llegeix un fragment amb actitud d'evangelista. Intueixo en aquest llibre un Marx virginal i candorós, conscient de la creixent opressió de la classe treballadora per part dels seus patrons. Res a veure amb la instrumentalització posterior a la qual va ser sotmès i a les escoles de pensament que, en el seu nom, van acabar odiant-se i eliminant-se mútuament.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Pau Llonch no és d'aquells, perquè per a ell el que és urgent val més que el que és important. Li pregunto per la necessitat de construir un partit, de buscar líders que galvanitzin la societat desarmada. Però se'm treu de sobre amb el pretext que aquesta és una pregunta tòpica i repetida. Potser té raó i el més atractiu de la seva opció política està en la lluita del dia a dia més que en la lluita final i que el més important del caminant no és la ciutat d'arribada sinó els passos que anem fent fins que hi arribem.

Ens acomiadem sense aixecar el puny. Em sembla que veig en el seu gest aquella mà tancada de la qual surten el polze i el dit petit, una mà dolça i estimulant com el croissant, com el rap de cada matí, com el cant resistent davant els miratges evanescents del capitalisme financer.