¿Quan es van construir les vivendes de Barcelona?
Mapa interactiu amb l'antiguitat de les cases de Barcelona, barri a barri
Els edificis on viuen els barcelonins són, més enllà de la seva llar, un dels millors testimonis de la història de la capital catalana. A partir d'aquesta cartografia s'intenta fer una síntesi del desenvolupament urbanístic de Barcelona dels dos últims segles.
Les muralles i l'Eixample
Al llarg del segle XVIII i la primera meitat del XIX, Barcelona vivia asfixiada per les seves muralles. L'actual Ciutat Vella havia vist créixer exponencialment la seva població arran de l'explosió de la Revolució Industrial i aquesta reclusió intramurs provocava que barris com el Raval, el Gòtic o la Ribera tinguessin seriosos problemes d'insalubritat.
Finalment, el 1859, una vegada enderrocades les muralles, es va aprovar el projecte d'Eixample de Cerdà, l'elecció del qual, per cert, devem a l'Administració central i no a la municipal. Aquest projecte va aportar una extraordinària visió de futur dels desafiaments que presentava la circulació rodada a les ciutats modernes. Malgrat les modificacions patides pel projecte inicial, els barris que van néixer de la trama de Cerdà han permès que Barcelona hagi pogut acollir amb molta confortabilitat una de les densitats de població més grans del món. La malla de l'Eixample a més s'aniria trobant amb els assentaments preexistents, com Sants o el Poblenou, que es consolidarien a la primera meitat del segle XX.
Els barris de perifèria
A mitjans del segle passat es va aprovar el Pla Comarcal del 53, una eina pervertida pels plans parcials posteriors. Amb el 'boom' de demanda de vivenda arran de la gran immigració procedent de tot Espanya, Barcelona pateix una de les especulacions més severes de la seva història. En pocs anys se substitueix el barraquisme d'autoconstrucció per l'edificació de grans blocs de vivenda, realitzats de forma desaforada, amb una urbanització molt precària i cap tipus d'equipaments. Barris com Canyelles, Torre Baró i Bon Pastor, entre altres, són testimoni d'aquest període.
Posteriorment, una vegada mort Franco, amb el Pla Metropolità del 1976 es va intentar millorar de forma objectiva una ciutat ja molt consolidada (i en els sectors marginals citats, molt degradada) recuperant equipaments, serveis i zones verdes, i també es va ordenar una densitat raonable per als espais encara no construïts.
Barcelona arriba al mar
Finalment amb els Jocs Olímpics del 92, Barcelona s'obre definitivament al mar mitjançant barris com la Vila Olímpica i, posteriorment, Diagonal Mar. Aquest projecte a més també va servir per desenvolupar zones més internes als Jocs, com la Vall d’Hebron. És curiós que una ciutat tan mediterrània com Barcelona, hagi hagut d'esperar tant per trobar-se formalment i en plenitud amb el mar.
