Posi'm tres Floquets
El record del goril·la blanc es dilueix al cap de 10 anys de la seva mort, però el seu llegat és un tresor
El Zoo de BCN és un referent mundial en la cria de primats gràcies a les lliçons d'aquell albí
DNI de Floquet, una prova que va passar el Rubicó de la domesticitat. /
La primera cosa que va fer Jordi Sabater Pi després de pagar 15.000 pessetes a Benito Manié per la cria del goril·la blanc que aquell caçador guineà acabava de capturar en confuses circumstàncies va ser trucar a l'Ajuntament de Barcelona. Era la tardor del 1966. «Em van dir que, ja que portava un goril·la blanc, procurés recollir-ne dos o tres més del mateix color, per formar així un grup i exhibir-lo al zoo». Així ho explicava Sabater Pi fa avui exactament 10 anys, el mateix dia en què va morir Floquet, el goril·la albí que va acabar per eclipsar fins i tot la trajectòria d'extraordinari primatòleg del seu propi descobridor. El 24 de novembre del 2003 va morir l'animal. La icona va morir més tard, en una data imprecisa. La postal de Floquet gairebé no es ven a la Rambla. No és el peluix amb què s'adormen els nens de la ciutat. Però Nfumu Ngui (el seu primer nom, goril·la blanc, en la llengua fang) no ha mort. Aquesta no pretén ser una afirmació cursi sobre l'ànima i altres gansoneries intangibles. La cosa és que, gràcies a Floquet, Barcelona ja no és la ciutat ignorant en què el 1966 algú es pensava que els goril·les blancs creixien com les iuques a les ribes del riu Muni, sinó que és, concretament el seu zoològic, un referent internacional en la cria en captivitat del més imponent dels grans simis.
Tal com sona, a Europa no s'aparellen dos dels 450 goril·les que viuen en captivitat sense que Barcelona beneeixi la rebolcada, ja que, gràcies a l'insà interès que durant els anys 80 es va posar a aconseguir la gestació d'un segon exemplar blanc, va acabar per aconseguir-se una cosa molt millor: primer desdenyar aquesta pretensió per èticament antinatural i, segon, reunir un gran saber sobre la cria d'aquesta espècie.
No és una tasca fàcil, per exemple, aconseguir que femelles criades amb biberó, arribada la maduresa sexual, siguin capaces de dur a terme amb perícia el rol de mare. No és fàcil, però aquesta ha estat una de les contribucions de Barcelona a la 'gorologia' europea, un coneixement cada vegada més notable dels secrets de la cria en captivitat d'una espècie amenaçada en llibertat. La reintroducció a la selva d'exemplars nascuts en un zoològic és de moment una meta inassumible, però al Zoo de Barcelona, entre altres èxits recents de l'equip que dirigeix Maria Teresa Abelló, destaca el d'haver aconseguit que una ximpanzé femella adopti una cria a la qual la seva mare biològica havia renunciat a alletar. És fàcil criticar els zoos, ridiculitzar-los com guantànamos animals. La seva inexistència, però, seria pitjor remei que la malaltia.
És cert que els zoos vénen d'on vénen. Van ser durant massa temps llocs per al disbarat. Si s'hagués de posar el focus sobre un dels pitjors antecedents, no n'hi ha cap més infame que la malsana idea que va tenir el Zoo del Bronx fa només 100 anys quan va decidir exhibir Ota Benga, un pigmeu de l'ètnia Batwa, un adolescent que va ser alliberat després d'una llarga polèmica i que, desarrelat, va acabar per disparar-se un tret al cap.
Aquesta poc coneguda història ve al cas perquè al fons té el mateix substrat del «posi'm tres Floquets» amb què es va respondre a Sabater Pi quan va dir que tenia un goril·la blanc entre els seus braços.
Floquet va arribar a Barcelona com un personatge de Tod Browning. Era una anomalia de la natura. L'Ajuntament de Barcelona va rebre ofertes de circs i d'estudis de Hollywood per emportar-se el goril·la albí. La portada que li va dedicar la revista 'National Geographic' li va proporcionar una fama planetària. Mont-real va negociar amb l'alcalde Porcioles la presència del primat a l'Exposició Internacional que el 1967 s'havia de celebrar a la ciutat. Porcioles diuen que va dubtar i que finalment no va tancar el tracte, però això no va suposar per a Floquet una infància tan animal com hauria d'haver estat.
Va ser el Macaulay Culkin dels goril·les, una cria superada per la fama. Va creuar la frontera dels que alguns etòlegs anomenen el 'Rubicó de la domesticitat'. Va viure com un nen consentit en un pis de l'Eixample, a càrrec del matrimoni que formaven Roman Luera i Maria Gràcia. Es menjava tots els iogurts que volia. Passava els caps de setmana a la torre del Montseny i a l'estiu fins i tot se'n va anar de vacances a Menorca. Aquella vidassa el va treure de polleguera. Aviat va donar senyals de desviacions tropòfiles. Tenia problemes d'identitat.
«Menja més o menys el mateix que un regidor», va dir d'ell Joan de Sagarra en un article a 'El Noticiero Universal'. Era una definició perfecta, a l'altura del seu autor, però és que realment va arribar a semblar que Floquet fos un ciutadà més. Va ser rebut al saló municipal de plens i es va asseure a la cadira de l'alcalde. De Sagarra no va descartar que l'incloguessin en les llistes electorals del Senat. En aquest pronòstic va fallar. No en canvi en un altre: «Quan les seves filles arribin a l'edat núbil, l'albí fornicarà amb elles en el cas que hi consentin joiosament». Quin Nostradamus. Així va ser, almenys amb Virunga, la seva filla preferida. Però el Zoo no va aconseguir mai complir el seu propòsit de veure el naixement d'un altre goril·la blanc. Quan més s'hi va acostar va ser quan el 5 de juliol de 1988 Ntao va tenir un fill d'Urko. La parella eren néta i nét de Floquet. Hi havia un 25% de probabilitats que el nadó fos blanc. Va néixer mort. Era negre.
INJECCIÓ LETAL // Allò va ser fa un quart de segle, molt temps, prou perquè Floquet desfés el camí equivocat de la mà de la nova generació de biòlegs i veterinaris i visqués una maduresa digna d'una mascle alfa, la que no hauria tingut mai a la selva perquè, encara que l'haguessin respectat els seus congèneres, el sol no ho hauria fet. Un càncer de pell va acabar amb ell amb gairebé 40 anys. Va morir de matinada, perquè aquesta va ser l'ordre de l'Ajuntament perquè la injecció letal que se li va administrar no donés peu a una polèmica. Aquell 24 de novembre va ser un dia molt Berlanga. Semblava un decés a la cúpula de Corea del Nord.
Encara bo que Sabater Pi no va portar tres albins més.
