L'arquitecte oblidat

August Font (1845-1924), creador del palau de les Heures i de la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, va ser un arquitecte de prestigi en el seu temps, però a principis del segle XXI és un personatge desconegut fora de l'àmbit acadèmic, motiu pel qual no s'han pogut salvar de l'enderrocament alguns dels seus edificis més emblemàtics. Judith Urbano, doctora en Història de l'Art i subdirectora de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya, vol recuperar els valors d'aquest arquitecte eclipsat per la fama internacional de les obres modernistes d'Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier i Josep Maria Jujol. De tot això tracta Eclecticisme i arquitectura (editorial Duxelm), la seva tesi dedicada a l'autor del desaparegut Palau de Belles Arts, construït el 1888 amb motiu de l'Exposició Universal.

«Font va ser un arquitecte prolífic, excel·lent tècnic, gran calculador i autor de significatives obres, algunes destruïdes sense tenir en compte l'època a la qual pertanyien , ni l'estil, ni la importància que podien tenir per a Barcelona», argumenta Urbano en referència a l'elegant restaurant, cafeteria i sala de ball La Maison Dorée, inaugurat el 1903 a la plaça de Catalunya; al palau de Belles Arts, que estava davant del parc de la Ciutadella, a l'encreuament del passeig de Companys amb Pujades, i a la casa del Marquès de Brusi, a Sant Gervasi, que va recuperar el claustre gòtic de la desapareguda casa Gralla del carrer de Portaferrissa. «El pati de la casa Gralla avui està a l'Hospitalet de Llobregat. Herbert Gut, propietari de Prosegur, el va comprar a un antiquari de Màlaga i el va reconstruir a la seu central de la seva empresa», segons informa l'autora.

Una de les construccions més conegudes de Font, que fa 10 anys es va salvar de l'enderrocament després d'anys d'abandonament, és la plaça de toros de les Arenes, d'estil neomudèjar i actual centre comercial amb espectaculars vistes sobre la ciutat. «Desgraciadament s'ha perdut tot l'interior, que era interessant per l'ús del ferro a les columnes, i els pavellons exteriors on es venien les localitats», detalla.

Hi va haver un gran debat a favor i en contra de la conservació. «La premsa plantejava si valia la pena mantenir l'edifici. Si hagués estat una obra de Gaudí, de Domènech o de Puig i Cadafalch, ni s'hauria plantejat. ¿Però qui coneix Font? Si preguntes pel carrer quins edificis té a Barcelona ben pocs saben la resposta».

L'oblit i el menyspreu és freqüent en tots els arquitectes historicistes o eclèctics, que basen les seves obres en la combinació d'elements de diferents èpoques i estils. «És tan gran el desconeixement que algunes de les seves obres s'han atribuït a altres arquitectes». És el cas de la façana de la basílica dels Sants Just i Pastor de Ciutat Vella, que molts llibres d'història i enciclopèdies assignen a Josep Oriol Mestres, creador juntament amb Miquel Garriga del Gran Teatre del Liceu el 1848. «He tingut accés als plànols originals de l'església i estan firmats per Font», explica la professora d'arquitectura.

La confusió és deguda al fet que Mestres i Font van acabar dirigint les obres de la façana d'una altra basílica: la de la catedral de Barcelona. Després de la mort de Mestres, Font va acabar la façana i el cimbori més elevat del que estava previst pel banquer Manuel Girona, que va ser qui per la seva aportació econòmica el 1882 va guanyar el concurs però com que no tenia el títol no va poder emprendre les obres.

Inspirar-se en el passat

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Segons Urbano, l'arquitecte del palau de les Heures i també de l'església de Santa Maria de Montalegre al Raval no va fer mai un ús arbitrari de l'eclecticisme. «Cada edifici té un estil propi, en funció del simbolisme que representa. Per exemple, en les esglésies recorria al gòtic, i als edificis civils adaptava des del corrent plateresc fins a l'arquitectura àrab. Sempre s'inspirava en el passat, però va ser innovador en l'aplicació del ferro».

Font va tenir de mentor Elies Rogent, arquitecte a qui l'alcalde Francesc Rius i Taulet va encarregar la direcció d'obres de l'Exposició Universal. «Sempre el va recolzar», assenyala Urbano. Com Rogent, la docència va ser una passió en la seva carrera. «Font va ser professor de l'Escola d'Arquitectura des dels seus inicis. Sabia molt d'història, de matemàtiques i dibuixava com un gran mestre», apunta sobre un home que va ser distingit en tres ocasions com a acadèmic per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.