Yolanda Cortés: «Barcelona en essència»

L'abril passat, Yolanda Cortés (42 anys, empleada d'un estanc, aficionada a l'atletisme) va córrer per primera vegada amb el seu fill Aitor, d'11 anys, la Cursa d'El Corte Inglés.«Passar corrent amb ell, per davant de l'Estadi Olimpic, un dels meus llocs preferits, va ser increïble», recorda amb emoció.«Vaig estar afiliada a un club d'atletisme entre els 8 i els 14 anys i els caps de setmana anàvem a competir a Montjuïc -s'explica la Yolanda-«Després em vaig aficionar a córrer per aquesta zona, he viscut la seva remodelació».

L'amor per l'esport i els records d'infància són, doncs, un dels motius per què la Yolanda considera que Montjuïc és la gran icona de Barcelona.«Vaig néixer a l'Hospitalet i visc a Cornellà des que em vaig casar fa 13 anys, però quan penso en Barcelona, la primera imatge que em ve al cap és Montjuïc», explica mentre assenyala des de la terrassa de l'HC Barcelona Plaza, a la plaça d'Espanya, la vista que s'estén davant dels seus ulls.«Montjuïc és Barcelona en essència»,sentencia.

Testimoni

«Barcelona no és només Gaudí i el Barça. Montjuïc està vinculada a Barcelona des dels seus orígens i ha sigut testimoni i part de la seva història, la bona i la mala», s'explica aquesta«culer fins al moll de l'os» abans de donar més motius de la seva tria.«Quan entres a Barcelona per la Gran Vía, el primer que veus és l'avinguda de Maria Cristina: les torres venecianes, els pavellons de la Fira, les fonts de colors, i més amunt parcs i jardins i espai per fer esport i instal·lacions. I museus com el MNAC i teatres i escenaris del Grec i els concerts al Palau Sant Jordi¿» Barcelona és història, esport, cultura, negocis, festa, música¿«Tot això és, també, Montjuïc»,defensa mentre el seu marit, Rubén López, i el seu fill Aitor, assenteixen.

Records, llum, color

Notícies relacionades

María Teresa Menero: «Ningú té Gaudí»

Joan Cardona: «La simetria ens iguala»

La Yolanda lamenta que la muntanya de Montjuïc és una gran oblidada per a molts barcelonins. Li resulta incompressible, sobretot en el seu cas, que té tants records vinculats a la muntanya. Les seves primeres imatges de Montjuïc estan relacionades amb l'atletisme, però també recorda les fonts de colors -«al ritme de la música», diu-, els concerts al Palau Sant Jordi en la seva adolescència («Depeche Mode, el 1990 i 1993, hi vaig anar a tots dos»,rememora amb un somriure) i ja més endavant («El 2001, el meu marit em va portar enganyada a un concert d'Alejandro Sanz per al qual jo no havia aconseguit entrades»), el teatre i les exposicions... I entre record i record, la timidesa de la Yolanda es va difuminat.«He viscut molt bones gresques a Montjuïc»,confessa, divertida.

Per a aquesta amant de l'atletisme, Montjuïc té de tot, per a tots els gustos i per a totes les edats, i està convençuda que tots els barcelonins tenen alguna cosa allà amb què sentir-se identificats. Per això,«Montjuïc es mereix ser una icona no ja turística, sinó de tots els barcelonins», sentencia.