Els fogons de la cultura

Casimir Casaramona es va fer ric durant la primera dècada del segle XX amb la confecció de mantes i tovalloles. Tenia una fàbrica en ple Raval que, afortunadament per a la història d'aquesta ciutat, es va cremar el març de 1911. La sort d'aquell sinistre va ser que Casaramona va encarregar de seguida a Josep Puig i Cadafalch, ja llavors un cotitzadíssim arquitecte perquè havia aixecat ni més ni menys que la Casa de les Punxes i la Casa Amatller, el disseny d'una nova fàbrica, aquesta vegada a la falda de Montjuïc. Quan el 1913 es va inaugurar, la premsa local estava bocabadada. «Costa creure que aquest edifici tan artístic i original sigui una fàbrica». Per a desgràcia de Casaramona, el negoci va fer fallida l'any 1920. Per a fortuna de Barcelona, La Caixa va rescatar aquella joia modernista, degradada durant anys a pàrquing de vehicles policials dels grisos, i la va ressuscitar com a equipament cultural. Avui és la desena atracció turística de la ciutat. També és un interessant termòmetre dels gustos dels barcelonins.

Més públic a Madrid

El CaixaForum barceloní presenta unes xifres de visitants enlluernadores cada final d'any malgrat que coixeja amb dos handicaps bastant importants. El primer és la seva situació geogràfica. Amb un programa d'exposicions idèntic, el centre CaixaForum de Madrid avantatja el de Barcelona en nombre de visites. Allà, a la capital d'Espanya, la seu cultural està situada a l'edifici de l'antiga Central Eléctrica del Mediodía , a dos passos per tant del Museu del Prado i a tres del Museu Thyssen Bornemisza. El veí del CaixaForum de Barcelona és el Poble Espanyol. No hi ha res més a afegir.

L'altre handicap és el desinterès del turisme estranger. Menys del 10% dels gairebé 800.000 visitants anuals no són espanyols. És una llàstima, però en contrapartida es pot utilitzar el CaixaForum com un precís mesurador del pH cultural dels barcelonins. És més precís que una enquesta. Els pintors impressionistes sempre agraden. El videoart passa inadvertit. La fotografia sempre té atractiu. L'arquitectura no sedueix tant com podrira semblar d'entrada.

L'any 2008, CaixaForum va ascendir al seu particular K2. Va sumar 835.500 visites. Aquest any espera superar-se i trepitjar el seu Everest. L'exposició dedicada a Delacroix i, molt especialment, la que va tenir Goya com a eix central, totes dues celebrades durant la primera meitat de l'any, han estat la bomba. 232.000 visites la primera i 293.000 la segona mostra.

Dieta variada i equilibrada

Notícies relacionades

Viatges il·limitats per 6,20 euros a l'any: així pots demanar la targeta social a Barcelona per a majors de 60 anys o discapacitats amb rendes baixes

Màping de Nadal al Balcó Gastronòmic

El propòsit de CaixaForum, no obstant, no és la recerca del rècord. L'objectiu és oferir cada any una dieta variada i ben equilibrada. Se suposa en aquest sentit que el videoart és el dia que toca dinar cols de Brussel·les i que el marisc és, per exemple, la mostra que el 2004 es va dedicar a Dalí, l'èxit més gran fins a aquest moment del CaixaForum.

Però potser un perfecte exemple sobre quin servei presta un centre cultural com CaixaForum a la ciutat és una de les tres exposicions actualment obertes, Torres i gratacels, de Babel a Dubai. No és un èxit de públic. Les dates no acompanyen. La literatura sobre gratacels abunda, a més a més, a internet. No obstant és una visita més que recomanable perquè inclou allò que cap web ni cap bloc de pa sucat amb oli pot oferir: un relat construït a partir de l'opinió d'especialistes, un perquè sobre la necessitat de l'home de construir torres com més altes millor al llarg de la història, una reflexió sobre per què la torre de Babel era per als jueus una ofensa a Déu i per als babilonis tot al contrari. CaixaForum és, en una certa manera, un antídot contra la trivialització i contra la tendència molt internauta d'oferir com a nou allò que simplement és una còpia, d'una còpia, d'una còpia¿