El castell de Troia

A Mandalai, l'antiga capital de Birmània, hi ha una enorme i presumptuosa fortificació al centre de la ciutat on cap birmà li ve de gust entrar de visita excepte que sigui un entusiasta del que ha estat durant anys una de les dictadures militars més burres del món. És una reconstrucció molt poc agraciada del Palau Reial que va desaparèixer sota les bombes durant la segona guerra mundial. No és que dins dels seus murs s'hi cometin atrocitats. És més simple. Els birmans menyspreen aquest suposat atractiu turístic de la ciutat perquè van ser obligats a reconstruir-lo en esgotadores jornades de treballs forçats.

Aquesta petita excursió al que va passar a més de 9.000 quilòmetres de Barcelona durant la segona meitat del segle XX té com a propòsit destacar que tampoc és tan insòlita la indiferència amb què els barcelonins conviuen amb el Castell de Montjuïc, en nombre de visitants la cinquena atracció turística de la ciutat, però possiblement gairebé la totalitat d'ells forans.

És cert que la història recent d'aquesta fortificació propicia el desamor. Hi van ser ajusticiats els avantpassats anarquistes, feixistes i republicans de no pocs barcelonins. També el pedagog Francesc Ferrer Guardia i el president de la Generalitat Lluís Companys es van acomiadar allà de la vida davant l'escamot d'afusellament. Amb aquest currículum no és fàcil caure simpàtic, és evident, però el turisme viu d'esquena a aquests antecedents i diàriament visita el que, malgrat tot, és un extraordinari balcó amb vistes a la ciutat.

La història més antiga d'aquest turó, no obstant, mereix un repàs que, qui ho sap, potser obrirà la porta a una tímida reconciliació amb aquesta construcció tan massissa.

Montjuïc va ser en l'antiguitat més una pedrera que una posició militar. Els ibers en van extreure pedres semiprecioses. Els romans van explotar la pedrera per tallar algunes escultures, en ocasions sense estalviar pedra, com per exemple amb el Príap d'Hostafrancs, pràcticament dues estàtues en una.

Tant de desinterès en definitiva hi havia per la muntanya que el seu nom actual és fruit de l'ús que se li va donar parcialment fins a 1391, quan Barcelona va organitzar un pogrom contra la seva nombrosa població jueva. Llavors, Montjuïc era sobretot el cementiri jueu de la ciutat, amb totes les seves tombes perfectament alineades mirant cap a Jerusalem. Les làpides van ser saquejades i utilitzades com a material de construcció d'algunes cases senyorials de la ciutat. De l'hebreu només en va quedar el nom. La muntanya, així, va quedar una altra vegada a punt per al que potser no ha estat mai prou espremut des del punt de vista literari i turístic, amb tot el de troià que té la història del castell. Una verdadera llàstima

De l'èpica a la cara de tonto

La qüestió és que al cim del turó hi va haver entre els segles XI i XV una senzilleta torre de guaita que no va ser arquitectònicament millorada fins que les autoritats locals van creure que ja eren massa els guaites que havien mort per l'impacte d'un llamp. Aquella precària estructura va ser finalment fortificada pel Consell Municipal de Barcelona amb motiu de la Guerra dels Segadors. El 26 de gener de 1641, les tropes enemigues de Felip IV van intentar ocupar aquesta posició estratègica. Van fracassar i van fugir en retirada. La Batalla de Montjuïc va ser èpica. Va ser la primera ocasió en què aquesta instal·lació militar va servir per defensar Barcelona. Però també va ser l'última. Els barcelonins acabaven de construir el seu propi cavall de Troia i l'havien ficat gairebé ells solets dins de la ciutat.

El setembre del 1705, durant la Guerra de Successió, Barcelona va agafar el control d'aquesta plaça militar, i així, el 1706 Felip V va inaugurar la tradició de bombardejar la ciutat des de dalt de Montjuïc. És cert que a la desafortunada història del Castell de Montjuïc li falta el color amb què els grecs solien arrodonir les seves llegendes, com un recelós Laocoont («Timeo Danaos et dona ferentes», va avisar inútilment els troians davant els perills de rebre regals dels enemics) o un Aquil·les arrossegant el cos del seu arxienemic Hèctor durant nou dies, però té una cosa per compensar: la persistència de l'enorme error. Barcelona va tornar a ser bombardejada des de dalt del castell el 1842 i el 1843, i després, amb la por ja instal·lada en el subconscient ciutadà, va fer sovint de temible presó de la qual no hi ha constància de fugues cèlebres.

Notícies relacionades

Viatges il·limitats per 6,20 euros a l'any: així pots demanar la targeta social a Barcelona per a majors de 60 anys o discapacitats amb rendes baixes

Màping de Nadal al Balcó Gastronòmic

La pregunta, arribats a aquest punt, és previsible. ¿Aquesta penosa trajectòria és la que ha condemnat el Castell de Montjuïc a l'oblit ciutadà? Potser, encara que també les dificultats per arribar-hi poden tenir la seva incidència. El telefèric no és precisament econòmic. Són 9,60 euros el viatge d'anada i tornada. També es pot deixar el cotxe a l'antic aparcament del parc d'atraccions, però després l'espera a un un tourmalet fins al cim que només estaria justificat si allà, a dalt de tot, el castell albergués un museu fantàstic, encara que fos militar, però no és així. El Castell de Montjuïc és avui tan sols un mirador. Els turistes deambulen pel seu interior a la recerca d'absolutament res i acaben per anar al final a buscar unes bones vistes. Al castell ni tan sols ja li queden canons. A penes tres al costat del pont llevadís de l'entrada que apunten, ¡glups!, als creuers que atraquen al port.

El propòsit és convertir algun dia el Castell de Montjuïc en una Centre de la Pau. És una idea. Aquí en va una altra. El castell té un fantàstic fossat que és segur que faria les delícies del dragó de Komodo que li sobra al Zoo de Barcelona, Ombak, tot un mascle que va ser descartat a última hora per aparellar-se amb la femella del parc, Asmara. L'espectacle justificaria de sobres els 9,60 euros del telefèric i, qui ho sap, potser pujaria al Castell de Montjuïc al podi de les atraccions més visitades de la ciutat. Això del Centre de la Pau, no obstant, sembla que té les de guanyar.