Sense fer trampa

El Poble Espanyol es va aixecar per a l¿Expo del 29 amb caràcter efímer però va ser indultat

El Poble Espanyol va ser la quarta atracció més visitada de Barcelona el 2011. / MÒNICA TUDELA Foto: A. BERTRAN

2
Es llegeix en minuts
HELENA LÓPEZ / BARCELONA

Es va aixecar a la muntanya de Montjuïc el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, per a l¿Exposició Internacional d¿aquell any convuls. La intenció inicial de les autoritats era enderrocar-lo quan s¿acabés el certamen, però el seu impacte ciutadà va ser tan gran, i les veus a favor de la seva conservació tantes, que, 83 anys després, continua al top ten de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat, amb 1,3 milions de visitants a l¿any.

Un dimarts de finals de juliol a mig matí, més a prop de les 12 que de les 11, fa goig passejar pel tranquil recinte, en la pràctica el racó més sincer de la ciutat. El Poble Espanyol no pretén enganyar a ningú, no com altres (recordeu les falses veritats sobre el suposat gòtic barceloní, en realitat de cartró pedra del segle XIX quan no del XX revelades en aquest diari per Carles Cols). És una còpia. Un collage de còpies, de fet. ¿I què? No pretén ser cap altra cosa, i els vianants semblen encantats de poder passar del campanar mudèjar d¿Utebo, un dels símbols del Poble Espanyol, al sorià convent de les Clarisses de Santa Isabel d¿un salt. I més encara al veure que dintre de cada una d¿aquestes construccions s¿hi amaga el que al seu dia va ser un taller, en molts casos reconvertit en una mena de botiga de souvenirs. Especialitzats, això sí. D¿or de Toledo a perles Majórica, vanos o formatge, mel i vi artesans.

«Cada vegada que a Rupit passàvem davant d¿aquesta casa el meu pare em deia que era al Poble Espanyol». Parla l¿Albert, amb una càmera a la mà. Es refereix a la rèplica de Can Rovira, finca amb un finestral gòtic aixecada en aquesta localitat d¿Osona l¿any 1711. La còpia del Poble Espanyol, també a base de grans pedres, que mirades amb ulls inexperts són gairebé idèntiques a l¿original, està situada a la mateixa vorera que l¿ajuntament de Camprodon.

Estrepitosos italians

Sona «Rosa María, Rosa María si tu me quisieras, qué feliz sería» a la flamenca terrassa davant l¿entrada del pati andalús d¿Arcos de la Frontera. A la pissarra, anuncien «Freiduras y tapas, sabor 100% andaluz». Les úniques dues parelles que a aquesta hora hi prenen alguna cosa beuen aigua. Potser més tard s¿atreviran amb el pescaíto frito. En aquest mateix moment, un sorollós grup d¿italians entren al mediterrani i estret carrer que introdueix al barri andalús, darrere una guia cridanera que trenca la pau del lloc.

L¿equipament és idèntic en gairebé tots els casos: càmera de fotos, mapa i audioguia. De seguida es perden barri endins i a la plaça hi torna la pau. I segueix sonant la suggerent música.

Entre els visitants del recinte, sorprèn la quantitat de catalans, com la Maria i en Joan, que han vingut acompanyats dels seus néts, mentre la mare d¿aquests, la filla dels primers, treballa. «Ben bé feia 30 anys que no veníem. Des que la seva mare era petita. Però està igual, ¡quina gràcia!», explica la dona davant el monestir romànic de Sant Miquel (bis).

Notícies relacionades